Amb antelació al 8 de març s’escalfen motors en tots els àmbits, i a la saturació habitual de l’agenda feminista en el seu doble vessant enfrontat, de feminisme de guerra de gèneres i feminisme queer , s’hi afegeixen tot un conjunt de reivindicacions i activitats que envaeixen tots els àmbits comunicatius:
- El feminisme, que de propòsit jurídic ha esdevingut ideologia, en el sentit més pejoratiu del terme, té diverses manifestacions. Les ha tingut al llarg del temps i les té en el moment actual a la societat occidental, l’hegemonia de la qual correspon a dos models enfrontats entre si, com passava abans entre el marxisme comunista soviètic i el pro-xinès, o abans entre el leninisme i el trotskisme. D’una banda, hi ha el feminisme de la lluita de gèneres, de l’altra el feminisme queer, que té com a centre de gravetat, no la dona sinó la persona que intenta canviar de sexe, encara que això en realitat no sigui tècnicament possible, però almenys cal modificar algunes manifestacions externes. Però hi ha un altre tipus de feminisme que ha estat tret de la societat, aquell que pretenia la igualtat jurídica en tots els ordres entre homes i dones i no el privilegi d’aquestes últimes.
- Que el feminisme és múltiple i així ha estat al llarg de la història, ho il·lustra bé l’exemple espartà. D’entrada, a gairebé ningú se li acudeix associar el model militarista espartà portat a les darreres conseqüències i d’explotació dels seus semblants amb la emancipació de la dona. Però va ser així. Mentre que a les ciutats de Grècia la dona es veia relegada a la domus i el seu paper fonamental era engendrar fills i criar-los en la seva infància més tendra, sense rebre cap tipus d’educació ni disposar de presència pública, la dona espartana tenia juntament amb una funció maternal exigent, de preparar els seus fills per a l’exigència espartana, una presència pública notable inclosa la pràctica esportiva, tan important a l’antiga Grècia, i de les que estaven excloses les dones, amb aquella excepció. El feminisme es veuria millor reflectit a la societat militarista i explotadora dels seus veïns d’Esparta que al bressol de la democràcia, Atenes.
- Ambdós feminismes avui en lluita, el de la guerra de gèneres i el queer , estan units en un punt: la criminalització i persecució de l’home, així, sense matisos. En cas de queer aquesta persecució s’estén a les dones que no accepten les seves teories. Aquesta lluita és lliurada d’una manera molt cruenta als campus universitaris, sobretot als Estats Units, però també es multipliquen els casos a les nostres universitats. És el cas d’una professora d’Antropologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), qualificada d’abolicionista, li van empaperar la classe amb “Alerta TERF”. Aquesta darrera paraula significa feminista radical trans-excloent i que és un insult total, perquè aquesta feminista s’havia atrevit a escriure en una publicació que no hi havia dones amb penis, i això és considerat com un discurs transfòbic. No contents amb l’empaperada, s’han pres la molèstia de fer un vídeo exigint-ne la dimissió. Per tant, atenció, no se li acudeixi mai afirmar que una dona no té penis. Es tracta d’expulsar aquelles professores per molt feministes que siguin que no vulguin reconèixer que un home modificat a dona en aparença, i ja no diguem si només es canvia el nom, en cap cas no és una dona.
- El govern de la Generalitat, que és del costat del feminisme queer, com un gran acte polític, reivindica la menstruació amb publicitat a tota pàgina “La meva regla, les meves regles” per anunciar que a partir del dilluns 4 les farmàcies disposen de productes menstruals reutilitzables gratuïts, com copes menstruals, calces menstruals o un parell de compreses de tela, i això està dirigit, atenció, a: Dones, persones no binàries (en cas que ho necessitin, és clar) i, això és d’una creativitat fantàstica, a homes trans que menstruïn. Si un no accepta que hi ha homes trans que facin aquestes coses, aleshores és un personatge que ha de ser censurat i exclòs de tota activitat a la vida pública.
- Aquest fenomen resulta fins a cert punt incomprensible atesa la força que ha aconseguit i la irracionalitat de bona part dels seus plantejaments, la radicalitat dels seus pressupostos i les seves conseqüències: “els homes maten les dones per ser dones”. En realitat, l’estranyesa no ha de ser tanta si es considera que les organitzacions que es qualifiquen d’esquerra, l’utilitzen com a ideologia mare, atès que el comunisme i el socialisme es va quedar orfe amb la desaparició del marxisme, la conversió de la Xina en un estat capitalista de partit únic i el fracàs dels països on hi ha algun model de socialisme. Es van quedar orfes de la seva base ideològica que era Marx en totes les múltiples variants i facetes, i també es van quedar sense una víctima històrica a qui reivindicar i una lluita de classes per dur a terme. Totes aquestes qüestions els proporcionaven, en allò col·lectiu, un poder polític i cultural i, en allò humà, el sentit de sentir-se realitzat per una causa més gran que un mateix. Aquestes forces d’esquerra van substituir el marxisme i tota la dimensió social que comportava, pel feminisme, i en la lluita de gèneres com a substitut de la lluita de classes, el patriarcat com a nova burgesia opressora i les dones o les “identitats” de gènere GLBTQ, com a víctimes substitutives de la classe obrera.
Avui tot això ha tingut greus conseqüències i, si no ho parem, acabarà per destruir les nostres societats i omplir-les de persones de vides frustrades, profundament ferides, psicològicament malaltes, humanament destruïdes.
Aquelles dues ideologies tenen la seva raó de ser en la discriminació de l’home. És un exemple el cas dels Mossos d’Esquadra, que ja troba reacció als sectors més joves de població perquè constaten que són maltractats sense embuts i que les seves oportunitats davant la vida són molt menors pel fet de ser homes. Per a moltes feministes de la guerra de gèneres aquest estat d’ànim dels seus oponents, dels seus enemics, els omple de satisfacció perquè hi veuen una venjança històrica.
Loading ...
