Els catòlics a Catalunya, en particular, i els cristians, en general, el que creuen i proposen està absolutament desplaçat de l’espai públic-polític català. És difícil trobar una llei, una norma, un discurs que tingui mínimament en compte el que proposa aquesta creença. Es podria pensar que aquest fet és perquè constitueixen una minoria marginal, tant quantitativament com qualitativament, com puguin significar els cristians a un país tolerant de cultura musulmana, com el Marroc o Jordània. Però no és així. Les xifres assenyalen una altra cosa.
Si prenem com a base l’última referència disponible, l’enquesta del CEO de la Generalitat de Catalunya sobre valors, constatarem que no és així. Un 42% de la població es declara catòlic. Si afegim altres cristians (protestants, evangèlics, ortodoxes), la xifra s’eleva fins al 47%, gairebé la meitat de la població. Om es pot pensar com serien les lleis si aquest guarisme equivalgués al de la població LGBTIQ, que tota sumada ara amb prou feines arriba al 8%, comptant que la gran majoria són bisexuals? La comparació entre aquestes dues xifres i la seva traducció en lleis, normes, consideració política, etc. dona una idea de l’enorme contradicció entre el pes de la població i significació política.
A més, un 37% dels catalans es considera religiós, i per a un 27% Déu és molt important perquè d’una escala d’1 a 10, aquella és la xifra del conjunt format per les posicions 8, 9 i 10, un 38% afirma creure en Déu, mentre que un 28% “no ho sap o no contesta”. Per tant, el pes és gran i qualitativament destacat, perquè un 12% assisteix amb regularitat a missa i fins a un 22% té una pràctica religiosa ben establerta.
Si es considera que tota aquesta gent és portadora d’una cultura pròpia que s’expressa des de les creences sobre la naturalesa humana, el sentit del matrimoni, la descendència, els postulats socials i econòmics, el fi de la vida, com s’ha de practicar la política i la democràcia, què significa una vida realitzada, què vol dir fer una família i un llarg etcètera de qüestions que afecten a totes les dimensions personals i col·lectives? És difícil entendre com aquestes no es tradueixen en una mesura tangible en la vida política.
Si a totes aquestes magnituds s’hi afegeix el fet que en cada festivitat religiosa s’apleguen milers i milers de persones, setmana darrere setmana, per escoltar 15 o 20 minuts de discurs del sacerdot a la missa, si es té en compte que 1/3 de les escoles del país es diuen cristianes, si es considera que la fundació de joventut més gran amb distància, la Pere Tarrés, pertany al bisbat de Barcelona, si resulta que hi ha un mínim de 3 universitats catòliques, que dues de les més prestigioses escoles de negocis del món estan vinculades a instàncies catòliques, si disposen d’una emissora de ràdio i un setmanari i multitud de publicacions, si hi ha centenars d’associacions catòliques i més d’un miler de centres de culte, si tenen fundacions per a la cultura i sobretot una acció solidària formidable amb Càritas en primer terme, però amb moltes més entitats més enllà d’ella.
Com és possible tanta incapacitat per imprimir un mínim segell d’allò que ells pensen que és el millor per a la vida personal i col·lectiva?
Com s’explica el seu silenci a l’hora de projectar-se sobre el conjunt de la societat, tant com a organització com per transmissió personal boca-orella basada en la fermesa de les mateixes conviccions?
Certament, és un gran enigma i a més negatiu pel que fa als seus resultats, perquè significa que una porció molt gran del país que històricament ha forjat la seva cultura i la seva forma de ser, està absent de les institucions i de la vida pública. En el seu lloc hi ha un estrany forat negre, i naturalment en una societat democràtica, la dimensió d’aquest gran esvoranc castiga, no només als catòlics, als cristians, sinó al conjunt de la societat, perquè perd el potencial de tot un gran recurs humà.
COL·LABORA EN L’ENQUESTA DE CONVERSES SOBRE LA SITUACIÓ DE CATALUNYA:
