Des dels voltants del 2020, l’any de la fatídica pandèmia de Covid, diversos estudis i articles alerten d’un fenomen fins aleshores ben poc esperat: la desacceleració del creixement i posterior declivi de la població mundial, inclosos els països actualment en vies de desenvolupament.
La mateixa Organització de les Nacions Unides ha hagut de fer marxa enrere en les seves previsions demogràfiques a llarg termini, desdient-se del seu pronòstic que la Terra arribaria gairebé als 11.000 milions d’habitants abans del 2100.
Actualment, la taxa de fecunditat mundial se situa ja al voltant dels 2,3 fills per dona i té una tendència clarament a la baixa.
Fins i tot l’Índia, país que acaba de prendre la plaça a la Xina com a primera potència demogràfica mundial, se situava el 2021 al voltant dels 2 fills per dona (dades del Banc Mundial), això és, ja per sota del llindar de reemplaçament o equilibri demogràfic en els 2,1.
Si bé als països en vies de desenvolupament la fertilitat real se situa encara per sobre de la “fertilitat volguda”, un indicador del Banc Mundial que intenta mesurar el nombre de naixements que es produirien en un país si només nasquessin tots els infants desitjats pels pares, als països desenvolupats el fenomen és exactament el contrari.
Això és, a Occident les parelles tendeixen a tenir menys bebès dels que declaren voler.
Els costos financers cada cop més elevats de fer créixer i educar els fills són sens dubte el factor explicatiu més comentat i comunament acceptat per tal d’explicar la falta de naixements, particularment a Europa.
El gran factor explicatiu és l’increment del cost de la vida, començant per l’habitatge i en particular a les grans ciutats. Però és que altres despeses també s’han incrementat de forma important, com per exemple el cost de tenir un cotxe propi o les activitats extraescolars dels fills, vistes cada cop més com necessàries perquè els fills triomfin a la vida.
També es parla del cost d’oportunitat, que implica invertir tot el temps necessari en els fills en comptes de dedicar-lo a perseguir objectius professionals o purament d’oci en una societat que ha fet de la carrera professional, els diners i el lleure, finalitats en si mateixes.
I és aquí on es desvela el factor explicatiu velat de la baixa natalitat, que no és de tipus econòmic sinó cultural. En realitat, la raó última de la crisi demogràfica occidental és la ruptura amb les fonts de la nostra cultura, que ha trencat la cadena de la voluntat de transmetre de generació en generació. Una cosa és declarar voler tenir dos o tres fills i una altra de ben diferent és estar disposat a efectivament tenir-los i educar-los, renunciant, en la majoria dels casos, a molts plaers i a un major grau de confort.
Els que esperen compensar la caiguda de la natalitat amb la immigració provinent de països pobres van ben errats. Primerament, per les dificultats productives, educatives, de recaptació fiscal i les diferències culturals, a vegades pràcticament insalvables, que Converses ha exposat en repetides ocasions. Però, en segon lloc, perquè a llarg termini els països d’emigració exhauriran també els seus excedents de població. L’excepció fins a la segona meitat de segle serà sens dubte l’Àfrica, que es preveu que continuï creixent encara durant dècades.
COL·LABORA EN L’ENQUESTA DE CONVERSES SOBRE LA SITUACIÓ DE CATALUNYA:
