Quan es considera que Catalunya es fonamenta en la seva societat civil, s’està definint alhora un model de societat precís. Històricament, fins a pràcticament ara mateix, i encara avui de manera majoritària, la societat civil catalana està configurada per tres tipus d’institucions que s’estructuren en tres capes (primària, secundària i terciària), per raó de la seva capacitat generadora de societat, interaccionades entre elles, en el nivell de cada capa, i transversalment entre les tres. Aquesta complexa estructura, semblant a una molècula, té uns nòduls, uns nusos que articulen la xarxa. El fundador de tots ells correspon a la primera capa generadora i és el matrimoni.
Aquestes institucions són insubstituïbles, específicament les primàries i secundàries, perquè les funcions que realitzen no poden ser exercides plenament per altres. Poden haver-hi formes diferents del matrimoni, però ell ha de configurar la gran majoria si es vol que compleixi la seva funció.
Algunes famílies poden decidir ensenyar els seus fills a casa, però la majoria porten els fills a l’escola, perquè sense un determinat grau d’instrucció col·lectiva la socialització esdevé impossible. Aquesta insubstituïbilitat, que ja no es dona o no ho fa amb la mateixa intensitat en les institucions terciàries, és el que determina el seu valor social.
Des del punt de vista de l’estructura social, és un absurd proclamar que els partits polítics, que pertanyen a les institucions terciàries, o els sindicats, són insubstituïbles i al mateix temps considerar que el matrimoni sí que és prescindible, quan la seva insubstituïbilitat històrica i empírica és molt més evident. Hi han societats civils sense partits ni sindicats, però no sense matrimonis, descendència i parentesc. Només la destrucció de la racionalitat que comporta la ideologia de gènere ha permès propagar idees tan estranyes. Les institucions primàries són les generadores inicials de capital social i humà, d’aquí la seva importància vital. Els altres dos tipus restants d’institucions socials poden amplificar i millorar aquest efecte, o contrariar-lo, però si el matrimoni i les altres institucions del seu mateix rang no compleix el seu paper, els nivells secundari i terciari no poden suplir-los.
Els científics socials l’anomenen la “seqüencià de l’èxit”. Les investigacions mostren clarament que en tres passos: (1) obtenir almenys un títol d’escola secundària, (2) treballar a temps complet als 20 anys i (3) casar-se abans de tenir fills, augmenta dràsticament les seves probabilitats d’arribar a la classe mitjana o superior i minimitza les possibilitats que els seus fills creixin en la pobresa.
Les institucions insubstituïbles socialment valuoses del primer nivell i que responen a una lògica antropològica, tenen uns efectes poderosos fins a l’extrem d’incidir decisivament en el model econòmic i assegurar-ne un bon funcionament. La peça fundadora, el matrimoni, pot complir la seva funció social en la mesura que sigui estable, generi descendència i posseeixi la capacitat per educar-la.
La seva estabilitat es mesura en relació amb un òptim, el període de vida dels cònjuges; és a dir, la possibilitat de practicar l’atenció mútua i l’acompanyament bàsic per les condicions de vida en edats avançades. La descendència ha de garantir tant la taxa de substitució demogràfica, com el nombre de persones futures en edat de treballar en relació amb l’envelliment de la població. Per tant, ens situem entre 2,1 fills per dona en edat fèrtil i una xifra quelcom superior, donat el creixement de l’esperança de vida. Són magnituds molt allunyades de la situació actual, entorn d’1,3 i que l’efecte immigratori no farà variar substancialment. En realitat, si no fos per dues minories, la immigratòria i la catòlica practicant, la natalitat seria paorosa, donat que no superaria la xifra de fill per dona.
Els resultats d’aquesta funció matrimonial poden concretar-se:
La família lligada a la llar, el parentesc, la nissaga, tenen un valor cabdal en l’origen i formació de l’especificitat catalana, allò que junt amb la llengua li confereix una cultura específica, en el sentit de concepció compartida de la societat, del món i la persona. És a dir, el que ens confereix sentit de nació. Molts dels nostres historiadors atorguen a la unitat familiar i també a la seva articulació en l’espai -el parentesc- i, en el temps -la nissaga-, un caràcter decisiu en la formació i sobre tot manteniment de la comunitat catalana, en especial en els períodes més adversos de la seva història. Només cal recordar la importància estratègica dels hereus i en el desenvolupament endogen català, la protecció de la unitat de les terres, que dona lloc a un desenvolupament desigual en relació amb Castella la Vella i Galícia, on la propietat es fragmenta. Una desigualtat, d’altra banda, universal, donat que un fenomen semblant en l’impuls econòmic es pot trobar en el Japó, que mantindria una concepció propera a la catalana, i la Xina on va tenir més pes històricament la distribució de les terres entre els fills.
Catalunya és una societat feta per dos grans impulsos, el primer i de més llarga volada, medieval, el segon burgès. En ambdós en són la causa determinant aquelles institucions insubstituïbles socialment valuoses. Elles construeixen el sistema català. Un sistema dotat d’una forta articulació social generadora de capital social, que perfecciona el capital humà, amb la seva corresponent resultant econòmica (el creixement econòmic diferenciat de l’espanyol ), jurídica (el dret civil català) i cultural (el catalanisme, que es defineix a finals del segle XIX i es configura a inicis del segle XX, i del qual s’ha viscut de renda -diguem-ho així- fins al seu exhauriment en la segona dècada del mandat de Jordi Pujol (1980-2004).
COLABORA EN L’ENQUESTA DE CONVERSES SOBRE LA SITUACIÓ DE CATALUNYA :
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.