Recordem una evidència. Tarragona ja rep aigua de l’Ebre, 4 m3 per segon. És un transvasament? En el sentit físic del terme, sí. Però no ho és si es pensa si aquests 4 m3 s’han detret de l’aigua que passava pel riu abans que s’efectués l’obra.
L’operació que es va fer és molt senzilla. Els regants tenen una determinada concessió d’aigua que utilitzen, però que el mal estat dels seus canals fa que en bona part es perdi sense utilitat per a ells. El que es va fer va ser millorar aquestes canalitzacions i d’aquesta acció van sorgir 8 m3 per segon, que abans es perdien per les escletxes. La meitat d’aquesta xifra és la que es destina a Tarragona i l’altra ha millorat la disponibilitat dels regants. I la dotació que circula per l’Ebre és la mateixa de sempre. Quan, com ara les Corts d’Aragó, acorden oposar-se a un transvasament de l’Ebre estan fent un brindis al sol perquè la seva oposició és innecessària.
El que cal fer és millorar l’eficiència dels recs del Segre, de l’Ebre i del Noguera Pallaresa, sobretot. Perquè presenta unes xifres extraordinàriament altes de regadiu per anegament, el reg a manta, el mateix sistema que feien servir els àrabs, que malmet molta més aigua que quan s’utilitzen sistemes com el reg localitzat i el d’aspersió.
Per exemple, al Segre el 55% de les hectàrees són regades a manta, a l’Ebre el 40%, al Noguera Pallaresa el 68%, i al Noguera Ribagorçana el 36%. Per situar una referència, recordem com he dit altres vegades que la mitjana espanyola està en un 22%, o sigui que el marge de millora és espectacular. I això alliberaria una quantitat d’aigua extraordinària. Només cal pensar que el reg de l’Urgell són quasi 63.000 hectàrees.
Però és que una cosa semblant passa amb el Ter, on el 43% del regadiu és a manta i a la Muga el 49%. Fins i tot en el Llobregat el reg a manta arriba a ser quasi de la meitat, com també a les rieres de la Costa Brava. El que es necessita és que la Generalitat inverteixi per ajudar els pagesos a fer el seu reg més eficient. D’aquesta manera ells estalviaran en el cost de l’aigua. Mentre que l’amortització de la inversió feta ha de ser prou reduïda perquè resulti atractiva i aquesta és l’actuació de la Generalitat.
Per cada euro que es gasti en això s’obtenen diversos beneficis. Una agricultura més eficaç, sostenible i competitiva, un menor consum d’aigua i la possibilitat de dedicar una part, només una part d’aquest excedent, a millorar els recursos dels territoris on avui falta aigua. No sembla tan difícil. De fet, és també una vella història que mai ha començat i que assenyala que el dèficit decisiu de Catalunya no està en l’aigua de pluja, ni en els diners que disposem, ni qualsevol d’aquestes consideracions. El dèficit que ens estrangula és el de disposar de polítics bons, ja no dic excepcionals. N’hi hauria prou que fossin senzillament normals.
Només cal recordar el que apuntava a l’article precedent. En plena situació de greu sequera el desembre passat, la Generalitat va dedicar quasi 2.000 milions d’euros en publicitat per fer-nos consumir menys aigua, quan en realitat l’estàndard de consum de Barcelona i la seva àrea metropolitana era ja molt reduït en termes comparatius, que són els que importen. Al mateix temps, canonades d’aigua procedents del Ter han continuat perdent milers i milers de litres cada dia per manca de les obres de manteniment necessàries.
Com és possible actuar d’aquesta manera? Doncs perquè els nostres polítics prefereixen gastar-se diners en publicitat que es veu, malgrat que sigui perfectament innecessària, abans que dedicar-se a tapar forats de les canonades que és una tasca que ningú pot “admirar”.
Loading ...
