És clar que aquest article també el podríem haver titulat com les bogeries de la senyora von der Leyen i els seus alegres amics, perquè en realitat les seves decisions resulten incomprensibles fora que es visqui en una bombolla on impera un món que res té a veure amb el dels europeus de a peu.
Sempre havíem vist en la UE una resposta als nostres problemes. Amb von der Leyen això ha canviat i ara la CE i les seves decisions han passat a formar part dels nostres problemes. Això no significa que no hagin dut a terme determinades polítiques meritòries, totes elles sempre relacionades amb gastar diners, que no deixa de ser un recurs fàcil, però en tot allò que cal arremangar-se, demostrar visió i capacitat de govern, el resultat és penós.
La transició ecològica està comportant més problemes que solucions. Ha esdevingut una iniciativa profundament classista en la qual els costos de la transició recauen cada vegada més en les persones de menors ingressos. La focalització del problema en el cotxe elèctric està iniciant un desgavell de proporcions colossals en la qual no es tenen en compte les conseqüències d’aquesta electrificació que es vol generalitzada.
En l’ordre internacional, la CE ha fet l’impossible per lliurar Rússia a mans de la Xina, de manera que ara són uns aliats com mai en la història i aquest fet multiplica el problema europeu que geogràfica, demogràfica i, cada vegada més, econòmicament és una simple península del territori asiàtic. En lloc de cercar articulació amb Rússia, s’ha actuat exacerbant totes les seves pors històriques. El resultat està a la vista.
Però és que, a més, d’aquesta mena de guerra no declarada amb Moscou, Europa continua sumida en el desori de la seva defensa, cada estat, les seves fàbriques d’armament que produeixen van al seu aire. No existeix cap normalització en relació amb les seves infraestructures i tipus d’armament. Les infraestructures no estan preparades per fer el pas dels grans vehicles blindats; en definitiva, cadascú va a la seva. I el resultat és que malgrat que teòricament el potencial militar del conjunt és molt gran, el pla que practica Europa és una colla d’exèrcits de barrufets. No es tracta ni tan sols del famós exèrcit europeu. N’hi hauria prou amb actuar tal com s’ha fet en qüestions més secundàries, com per exemple l’homologació de les granges per a gallines ponedores, que és un exemple excel·lent: posar-se d’acord per produir segons unes normes conjuntes.
I junt amb el problema de la defensa fragmentada hi ha el de la política internacional. A hores d’ara l’alt representant per a la política exterior de la UE és poca cosa més que la cirereta que corona un pastís, perquè darrere seu hi ha un carro que és estirat per un conjunt de gats i l’embolic és considerable. Sense política internacional comuna, Europa cada vegada serà més marginal.
Només cal veure el fracàs estrepitós en relació amb Amèrica Llatina, precisament una de les grans cartes fracassades del mandat de Sánchez.
Europa no té política exterior per al 2025 i això és una altra tragèdia que té múltiples dimensions essent una d’elles la de la immigració.
Al llarg d’aquests anys hem perdut en cohesió i això és conseqüència que la política industrial europea està sent suportada sobretot pels mateixos estats, fet que crea una gran asimetria en funció de la capacitat fiscal de cada país. Per exemple, Alemanya acumula la meitat d’ajudes d’aquesta mena a la indústria a tot Europa, mentre que Espanya disposa de sis vegades menys recursos per a aquesta finalitat. La divergència entre països és purament una qüestió de temps.
També continua l’asimetria fiscal, on els règims tributaris dels Països Baixos i Luxemburg costen als socis europeus entre 10.000 i 12.000 milions l’any. Això sí que és una veritable estafa i problema. Mentrestant, von der Leyen i els seus alegres amics continuen obsessionats amb Hongria.
Aquesta anomalia fiscal és tan gran que en el cas d’Irlanda les seves xifres de PIB que registren els enormes beneficis fiscals de les empreses allí radicades ja no serveixen per interpretar el nivell de vida real del país. Per si no fos prou, von der Leyen i els seus alegres companys han decidit l’ampliació d’aquesta Europa que va caient a trossos amb la incorporació d’Ucraïna i altres estats, tot amanit amb el fet que Romania i Bulgària passaran a ser ja enguany membres de l’espai Schengen a partir de març i, per tant, totes les persones procedents d’ambdós països podran circular per tota la UE sense passaport.
Voldríem equivocar-nos, però aquest fet serà causa de nous i greus complicats problemes relacionats amb el delicte organitzat, d’una banda, i la immigració, d’una altra.
