A Catalunya moren més persones de les que neixen i malgrat tot creixem molt ràpidament. Mai com avui la immigració havia tingut tant de pes, però aquest fet, o mou a indiferència, o és celebrat amb alegria, perquè el catecisme de la progressia així ho assenyala.
Repassem algunes dades d’actualitat:
El 24% de l’alumnat de Catalunya són immigrants. Ocupem el primer lloc a Espanya. Madrid o les Balears, que són altres focus d’atracció, se situen en el 20% amb una diferència: la nostra és més heterogènia i de més baix nivell de renda.
Catalunya ha guanyat 140.000 habitants en un any, que és molt, malgrat que han mort més catalans que els que han nascut, un fet que passa des de fa més d’un quinquenni. El resultat està a la vista. El 40% dels catalans de 25 a 40 anys ha nascut a l’estranger. En aquest grup d’edat ja hi ha gairebé tants natius com forans.
Alhora, Catalunya és amb diferència la comunitat que presenta una taxa d’avortaments més elevada, 14,87 per cada 1.000 dones d’entre 15 i 44 anys. La mitjana espanyola és d’11,68. Mentrestant, la taxa de natalitat ja ha caigut per sota d’1,2 infants per dona i a Barcelona amb prou feines supera l’1.
L’ocupació creada a Catalunya entre el 2017 i el 2022 ha estat ocupada per persones nascudes fora d’Espanya, concretament el 98%. Aquesta combinació de creixement accelerat significa que ens encaminem cap als 10 milions d’habitants el 2050, malgrat que no disposem de recursos d’aigua i energia per donar resposta a aquest increment d’un 20%.
L’economista Miquel Puig ha dedicat un llibre a tractar aquests difícils problemes que té al davant el nostre país. Aquesta allau immigratòria causarà problemes de mala integració en un futur si no s’alteren les polítiques i es disminueix el ritme de l’arribada de nouvinguts. Ja ara resulta evident que no hi ha prou aigua per proveir la població actual del litoral. Alhora, aquesta immigració fomenta un turisme de sol i platja, que és evident que presenta una rendibilitat pública i privada molt baixa. L’arribada massiva d’immigrants fa créixer el PIB, però redueix allò que importa, la renda per càpita. El pastís que fan créixer amb el seu treball dona lloc a porcions reduïdes perquè creix el nombre de comensals.
El català, i amb ell la nostra cultura, es veu greument afectat. El 2003 el 46% tenia com a llengua habitual el català. El 2018 és només el 36%. Una caiguda extraordinària, la més gran de totes les terres de parla catalana. Perquè a les illes Balears han passat del 42% al 37%, i el País Valencià del 37% al 32%. Mentre que a Andorra es manté en el 44% més un 15% que té ambdues llengües com a usuals.
Suècia és notícia pel problema que representa la delinqüència que té una component important en els joves immigrants mal integrats. Però atenció, són un 20% els nascuts a l’estranger, una xifra molt per sota de la que es dona a Barcelona ciutat i semblant a l’Àrea Metropolitana de Barcelona que és on radica el pes econòmic i demogràfic de Catalunya.
Si tots aquests elements no desperten la necessitat d’un pacte català sobre la immigració que, alhora que integra els termes positius els nouvinguts, redueix el seu nombre futur substancialment i fomenta d’una vegada per totes les polítiques familiars i ajuda a la natalitat, Catalunya difícilment superarà les conseqüències d’aquesta última onada immigratòria.
