Durant més d’un segle, el somni americà ha estat un dels grans relats que han construït els Estats Units d’Amèrica, abocant-hi milions de persones a la recerca d’un futur millor que el Vell Continent els semblava privar.
El somni americà es basa en la mobilitat social ascendent, del famós “ascensor social”. Qualsevol nord-americà, si treballa de valent ha de ser capaç no sols de triomfar, sinó de viure millor que els seus pares.
Encara avui, i com Converses ha recentment exposat, els Estats Units es poden vantar d’una economia molt més dinàmica i amb moltes millors perspectives de futur que no pas l’europea.
No obstant això, quelcom s’ha espatllat al Nou Món. En els darrers 50 anys, com recorda l’economista i periodista nord-americana Rana Foroohar, els ingressos de les famílies s’han estancat i les desigualtat de riquesa s’han eixamplat. L’any 2019, una llar mitjana disposava d’un patrimoni net una mica menor que el 2001.
Aquests indicadors no són els únics que assenyalen els mals profunds que afecten el país. L’esperança de vida s’ha reduït (i feia ja anys que estava estancada abans de la pandèmia de la Covid) i el país travessa una greu crisi cultural generada per la ideologia woke que està tenint àmplies conseqüències en àmbits molt diferents, des de fomentar la impunitat de la criminalitat fins a la ruptura de la concòrdia ciutadana.
Mentre el 92% dels bebès nascuts el 1940 aconseguiren ingressos superiors als seus pares, els nascuts el 1980 tan sols han tingut el 50% de possibilitats de sortir-se’n millor que els seus progenitors.
Tornant a les manifestacions socioeconòmiques d’aquesta crisi, l’acadèmic de Harvard (universitat que ha esdevingut ella mateixa un camp de batalla) Raj Chetty afirma que mentre el 92% dels bebès nascuts el 1940 aconseguiren ingressos superiors als seus pares, els nascuts el 1980 tan sols han tingut un 50% de possibilitats de sortir-se’n millor que els seus progenitors. Es tracta, per tant, d’un declivi que no és tan recent com es podria pensar, i que ha tingut profundes conseqüències econòmiques, polítiques i socials.
El periodista guanyador del premi Pulitzer David Leonhardt proposa la tesi següent per explicar aquest canvi: “ja no hi ha cap moviment de masses centrat en millorar les perspectives econòmiques per a la majoria d’americans. Els principals grups de pressió del país, tant a la dreta com a l’esquerra, es preocupen per altres assumptes”.
Es tracta d’una forma suau de dir que els Estats Units han perdut els acords fonamentals que mantenien els seus ciutadans units com a nació.
Leonhardt afegeix que aquests canvis afecten tres àmbits en particular: poder polític, cultura i inversions. En cadascun d’ells, les elits que haurien d’haver pres la defensa dels nord-americans mitjans i desafavorits han abandonat aquest ideal social per centrar-se en les seves preocupacions individuals, ja tinguin un caràcter identitari (gènere, avortament, immigració) o financer (imposició, inversió en grans infraestructures i educació, per exemple).
El declivi del somni americà és, per tant, un fenomen que cal emmarcar dins de la desvinculació que pateix Occident en el seu conjunt, i que és en darrer terme una conseqüència de la ruptura amb els acords fonamentals responsables de fer aparèixer i mantenir unida una comunitat política.