Evidentment, i en contra del que diu l’eslògan de la Generalitat, l’aigua cau del cel, però la gestionen els homes. Aquest és el problema, almenys pel que fa a Catalunya i a la gestió feta al llarg d’aquests 3 anys per Aragonès i els consellers responsables.
Que hi hagi sequera no té per què significar que patim costos i restriccions creixents, com ens amenaça el govern per a l’inici de l’any i si no, només cal mirar un país relativament pròxim, Israel, que viu instal·lat en un permanent estrès hídric que ja hauria tombat tota l’activitat a Catalunya. Ja hem apuntat en altres ocasions que els costos d’aquesta sequera mal gestionada els paguem al comptat i, sobretot, en diferit perquè les seves conseqüències les arrossegarem durant anys. I la paguem de les nostres butxaques els ciutadans, mentre que els que havien de resoldre la qüestió a més de no fer-ho, no es descomptaran ni un sol euro dels seus sous. I això no és demagògia, és simplement una descripció de la realitat.
A principis d’any ens apujaran el rebut de l’aigua peti qui peti, a més de la multitud d’impostos que res tenen a veure amb ella i que fan servir aquest pagament com a contenidor. Però és que, a més, plana una amenaça d’un altre augment. Si al final, com sembla inapel·lable, han de portar aigua amb vaixell, el preu per m3 d’aquesta aigua es pot multiplicar entre 3 i 5 vegades l’actual, que se situa entre els 2 i 3 euros el m3. Naturalment, aquest cost no serà el que pagarem al rebut, perquè la participació de l’aigua de vaixell sobre el conjunt serà molt petita. Però seran uns cèntims més que es multiplicaran dia rere dia al llarg de l’any.
Quan era mort el combregaven (perquè la frase popular s’entengui en una societat d’incultura religiosa, cal recordar que només congreguen els vius).
Ara, la Generalitat ens anuncia que no tindrem cap problema el 2027 perquè es produirà aigua regenerada a un volum de 130 hectòmetres cúbics anuals. Està molt bé, però el que no diuen és que aquests projectes porten anys de retard i és el que precisament ens fa anar malament ara. L’ACA i el govern Aragonès són els únics responsable d’aquest retard, que va ser advertit fins i tot per Aigües de Barcelona sense que les nostres autoritats polítiques es dignessin a fer cas. Perquè, diguem-ho una vegada més, això de la sequera és una broma pesada que dura fa més de 3 anys. A què s’han dedicat durant aquest temps?
Però és que, a més, l’aigua regenerada necessària no resol el problema en casos extrems com el que vivim. La garantia absoluta és coneguda des dels anys 30. Com Catalunya és un territori que es divideix entre dues conques hidrogràfiques molt diferents, la interior i la de l’Ebre, i a la vegada la interior està molt fraccionada per l’orografia, la vella història de la resposta consisteix en la interconnexió de conques de manera que quan en alguna es produeix un dèficit extrem es pugui recórrer a una altra més ben situada. Barcelona i la seva conca del Besòs i el Llobregat ha recorregut a la conca del Ter, però això també s’ha esgotat. D’aquí que en un moment determinat es plantegés una obra tan gran com el transvasament del Roine.
Però, sense anar a accions d’aquesta mena, ara els col·legis d’enginyers professionals del ram, inclosos els agrònoms, recorden un projecte previst des del 2009 que és la connexió de l’Ebre amb la xarxa Ter-Llobregat per una modesta canalització de 65 km, que aniria de Constantí a Olèrdola i que podria cobrir el 25% de les necessitats de l’àrea d’influència de Barcelona, situada en uns 200 hectòmetres cúbics l’any. Aquesta actuació podria estar llesta molt més aviat que les noves plantes regeneradores, donat que el 2025 la connexió podria estar funcionant. Recordem que l’aigua de Tarragona ja arriba a hores d’ara i de fa anys a Sitges, fet que va permetre resoldre un problema crònic d’aquesta població.
El govern d’Aragonès, com fa amb molts altres projectes, es nega en rodo a considerar-ho. Una vegada més són uns irresponsables i uns indocumentats perquè no tenen tota Catalunya al cap.
Cal recordar que segons l’Idescat ja hem superat els 8 milions d’habitants a causa de la immigració massiva que arriba i malgrat que moren més catalans dels que neixen. Tota aquesta població immigrant es concentra a Barcelona i al seu entorn. Al mateix temps, aquest territori localitza més del 70% de l’activitat econòmica. Per tant, no es pot estar contemplant impassible aquesta dinàmica i alhora no veure que a més gent i més activitat, més necessitats d’aigua que no es troba a la conca interior en casos d’emergència com ara.
Si a tot això se li uneix la manca de cura en la transformació del regadiu de Lleida per substituir el reg a manta per sistemes de degoteig i aspersió d’una eficiència extraordinàriament superior, ens adonarem que els que governen veuen la realitat i la solució pel forat del pany. Només amb l’aigua que s’estalviaria fent més eficient la forma de regar a les comarques de Lleida, ja obtindríem un encenent suficient per alimentar la gran concentració urbana i industrial de Catalunya.