Si observem primer la inversió estrangera a Espanya es pot constatar com aquesta ha seguit una tendència creixent des del 2013, quan la xifra total arribava als 17.289 milions d’euros. El 2018 es va produir una punta extraordinària en aquesta corba perquè es va elevar fins als 55.568 milions. Va ser un fet extraordinari i l’any següent queia fins als 24.833 milions. A partir d’aquella data ha continuat la tendència ascendent de manera regular, assolint el 2022 els 34.479 milions.
Però, això que anava tan bé s’ha estroncat i fins al setembre d’enguany la inversió només arriba a 18.000 milions i, per tant, la previsió és tancar el cicle anual amb una magnitud clarament inferior a la dels últims anys. Serà un replegament de la inversió estrangera a Espanya que cal veure si és un fet accidental o no, però en tot cas, trenca la tendència d’una dècada a l’alça.
En aquest context cal situar la inversió a Catalunya que cal dir que ha estat molt pobre. I això esdevé preocupant. Madrid va assumir la major part d’aquesta inversió un 56% i 10.262 milions. A partir d’aquí els seguidors ho són amb xifres molt més petites, amb l’agreujant que la segona posició, amb 2.469 milions, correspon a València, mentre que Catalunya ocupa el tercer lloc amb només 2.087 milions. Per tant, en un període de sequera inversora al conjunt espanyol, a més Catalunya perd posicions. Cada vegada més la distància amb totes les macromagnituds amb relació a Madrid és més gran. I no serà perquè el govern Sánchez i els seus ministeris demostrin tenir una extraordinària estima per Ayuso, Almeida i els seus votants.
Però, com en altres dèficits que s’acumulen, la capacitat de reacció catalana sembla nul·la. Començant per la de les seves penoses elits que fa temps que van desertar perquè no poden o no en saben liderar en el terreny de les idees econòmiques a aquest país. Hi ha en això també una greu ruptura generacional que ha trencat amb la llarga tradició d’una burgesia que sabia on volia anar i que intentava d’assolir-ho, a vegades fins i tot, amb excés.
En paral·lel a aquest declivi inversor i econòmic es produeix el floriment de la immigració. Catalunya ja ha superat els 8 milions d’habitants, però tot el creixement és a causa de persones nascudes a l’estranger mentre que cada any hi ha menys naturals del país.
En 12 mesos Catalunya ha guanyat 140.000 habitants i és la comunitat espanyola que ho ha fet en una mesura més gran, clarament per sobre de Madrid. En l’actualitat viuen a Catalunya 1,3 milions d’estrangers, però amb una característica molt important perquè la proporció varia molt en funció de l’edat.
Els autòctons són clarament majoria entre la gent més gran de 65 anys i en els menors que, per cert, cada vegada n’hi ha menys. Però entre la població de 25 a 40 anys, el 40% ja ha nascut a l’estranger. El contingent més nombrós per nacionalitats és, amb diferència, el marroquí, que s’acosta a les 300.000 persones. També és important el procedent del Pakistan amb més de 50.000. L’altre bloc està format per hispanoamericans, sobretot colombians i hondurenys, que se situen per sobre els 50.000. Aquest grup, però, cal afegir-hi contingents inferiors a aquella xifra però també substancials per la seva dimensió, de Veneçuela, Perú, Argentina, Bolívia, Equador, Brasil i Paraguai. Hi ha, per tant, dos grans blocs immigratoris tots els extracomunitaris que tenen ocupacions de molt baixa productivitat.
El resultat de tot plegat assenyala un desequilibri, manca d’inversió exterior i una immigració extraordinària, que es concentra en gran manera a les ciutats sobretot a Barcelona i L’Hospitalet, però també a altres poblacions com Girona, que fan bullir l’olla de l’economia, és a dir, fan créixer el PIB pel factor treball, però que al mateix temps tenen un efecte reductor a causa d’aquell factor productivitat en el creixement de la renda per càpita que, en definitiva, és el que determina gran part de la nostra qualitat de vida.
És un desencaixament més dels que patim, sense que es vegi, ni en el govern català ni en la majoria dels grans municipis, respostes a l’escala que es necessita. És clar que ben mirat tampoc és que ningú els reclami massa.
Serà un replegament de la inversió estrangera a Espanya que cal veure si és un fet accidental o no, però en tot cas, trenca la tendència d'una dècada a l'alça Share on X
Loading ...
