Realment Puigdemont ha aconseguit el que es proposava. El resultat és històric i supera notablement l’acord que van presentar Junqueras i Bolaños. Una vegada més, els republicans s’han vist superats per la capacitat tàctica i estratègica de la direcció de JxCat.
No cal ser favorable a allò que representa Puigdemont per constatar amb objectivitat la importància de tot el que ha assolit. De fet, se situa en una de les quatre grans fites, la segona, d’èxits assolits des de Catalunya. Les dues primeres són d’una magnitud diferent, molt més important, decisives. Es tracta del retorn de Tarradellas i la consecució de l’Estatut d’Autonomia. Les altres dues, fruits de processos negociadors, eixamplen notablement el camp de joc polític assolit des de Catalunya. I aquí també hi ha una jerarquia. Primer, és aquest acord de Brussel·les i, segon, el pacte del Majestic de CiU amb el PP.
Si una negociació és una cessió mútua, Puigdemont ha cedit poc i Sánchez ho ha fet en quasi tot. Ell sabrà com explicar-ho, però des de la posició d’un observador sembla increïble el conjunt de qüestions que ha assumit, a menys que confiï en el seu habitual canvi d’opinió i tot vagi quedant esvaït i diluït. Però, ara com ara, el que diuen les quatre pàgines de l’acord PSOE-JxCat assenyala aquestes cessions extraordinàries.
I en què ha cedit Puigdemont? Doncs en res que tingui significació. Va anunciar que volia la llei d’amnistia abans de la votació d’investidura, no serà així, entre altres coses perquè per qüestió de temps era pràcticament impossible. Però, a partir d’aquí poc terreny li ha cedit a l’altre, perquè ni tan sols ha renunciat a la unilateralitat, malgrat la referència a l’article 92 de la Constitució, ja que, recordem-ho, el text signat subratlla que Junts continua assumint i “considera legítim el resultat i el mandat del referèndum d’1-O així com la declaració d’independència del 27 d’octubre del 2017“, sense esmentar per a res el fet que el mateix Parlament la declarés suspesa.
D’altra banda, el text en el seu últim paràgraf ho condiciona tot als avenços que es produeixin en els acords pactats al llarg de la legislatura. En realitat, qui continua tenint la paella pel mànec amb el text dels acords a la mà és Puigdemont, perquè quan ho consideri pot retirar-li suport per incompliment dels pactes i fer caure el govern Sánchez.
L’esquema en aquest sentit és molt clar. S’investeix Sánchez i el manté acollat i amorrat a una sèrie d’acords concrets. Al mateix temps, Puigdemont es manté fora d’Espanya fins que no es resolgui clarament la qüestió de l’amnistia i això portarà temps. La seva posició a l’exterior encara li doblega més el canell al govern espanyol perquè estableix l’obligació de negociar fora d’Espanya, i això més l’acceptació d’un mecanisme internacional de verificació ofereix a l’àmbit internacional la imatge d’una negociació entre dues forces que representen estats diferents. Un fet absolutament històric.
Quan ho consideri Puigdemont tornarà per provar ser president de la Generalitat i al llarg de tot aquest recorregut tindrà el dit sobre el botó vermell de desmuntar la majoria de Sánchez, conferint-li no només una capacitat de pressió constant, sinó el domini de l’agenda política.
La dimensió tàctica de tot plegat, s’estigui a favor o s’estigui en contra de la finalitat, és senzillament brillant i sorprèn que un partit amb l’experiència del PSOE ho assumeixi perquè el seu gran risc és que, més tard o més d’hora, la fràgil i exigent construcció s’esmicoli, Sánchez es trobi sense govern i ell i el partit socialista hagin de rendir comptes de qüestions que els hi resultaran molt difícils d’explicar a la resta d’Espanya.
L’acord, per la seva dimensió, mereix ser analitzat curosament, començant pel capítol dedicat als antecedents. És el que anirem fent en els pròxims dies.
Tot el plantejament de Puigdemont, el relat construït a l’acord i la seva fortalesa política té, però, potencialment un punt flac. Ha de continuar existint una majoria independentista al Parlament de Catalunya perquè aquesta és la lògica última que presideix tot el document. Una majoria diferent que revoqués els acords parlamentaris de l’1 i 27 d’octubre del 2017 sobre el referèndum i la declaració d’independència deixaria sense arguments de fons la lògica del mateix Puigdemont i segurament aquest pot ser un dels principals focus polítics del nou període que comença. És també per aquesta raó, que Puigdemont no tingui una pressa extraordinària en tornar ni en forçar unes eleccions anticipades, tret que veiés molt clar que aquella majoria es pot produir.
Si una negociació és una cessió mútua, Puigdemont ha cedit poc i Sánchez ho ha fet en quasi tot. Ell sabrà com explicar-ho, però des de la posició d’un observador sembla increïble el conjunt de qüestions que ha assumit Share on X
Loading ...
