A Úrsula von der Leyen se li complica la seva reelecció

Com va arribar Úrsula von der Leyen a presidenta de la Comissió Europea?

Abans de ser elegida presidenta de la Comissió Europea el 2019, l’alemanya Úrsula von der Leyen figurava només com una remota candidata a les llistes que circulaven pels passadissos polítics europeus. Fins que va entrar en funcions com a presidenta el dia 1 de juliol d’aquell any, poca gent al continent sabia qui era.

Alguns sabien que havia ocupat algunes carteres ministerials a Alemanya, en l’exercici de les quals no havia destacat especialment. No es podia comparar amb candidats tan sòlids com, per exemple, Michel Barnier, el francès que havia sabut negociar el Brexit de manera brillant i mediàtica en nom de la UE. Tot i això, Barnier no va aconseguir el consens dels estats membres, precisament per ser temorosos de la seva forta personalitat.

Després de cinc anys amb Jean Claude Juncker a la Comissió i Donald Tusk al Consell Europeu, els líders desitjaven una pausa. No volien forces de la natura, personalitats fortes i indomables, ni grans figures capaces d’eclipsar-los, de fer-los front, plantar-los cara o deixar-los en evidència.

No volien tampoc capdavanters del federalisme, com era el cas del belga Guy Verhofstadt, un apassionat del mètode institucional comunitari davant del domini intergovernamental. Volien gestors semidesconeguts, manejables, dòcils, cosa que semblaven ser Úrsula von der Leyen, per a la Comissió Europea, i el belga Charles Michel per al Consell Europeu. En un cas, va sortir com s’esperava. A l’altre, no exactament.

El seu nom mai havia dominat a les travesses.

Úrsula von der Leyen va arribar gairebé de rebot a presidir la Comissió i es va avançar de manera inesperada al seu company de família política cristià demòcrata, el també alemany Manfred Weber (Partit Popular Europeu, PPE), la liberal danesa Margrethe Vestager i el socialdemòcrata holandès Frans Timmermans. El seu nom mai havia dominat a les travesses.

Al cap de poc temps d’haver accedit al lloc de presidenta – era la primera dona a aconseguir-ho – Úrsula von der Leyen no es va revelar com l’esperat, dòcil i manejable, sinó com a dotada d’una gran personalitat i capaç d’exercir poder i influència.

Els seus tres principals actius eren:

Ser dona (l’equilibri de gènere havia esdevingut una prioritat absoluta en el repartiment dels càrrecs); ser alemanya, ja que després de dècades de liderar entre bastidors a Berlín semblaven disposats a posar finalment una nacional al capdavant de la Comissió; el tercer element, per estrany que sembli, era precisament la manca de nom, cosmovisió europea i experiència.

A més, gaudia del suport d’Àngela Merkel, així com del president de França, Emmanuel Macron, líders del gairebé sempre imprescindible eix francoalemany.

Resultats del seu mandat

Els seus defensors

Els seus defensors avui són molts. Diuen que va aconseguir més en els dos primers anys en el lloc que els seus antecessors en una dècada. Sostenen que la vacunació col·lectiva i centralitzada i el Fons de Recuperació que va arribar a continuació, amb 800.000 milions d’euros en deute mancomunat no van ser victòries puntuals, sinó embrions d’una cosa molt més gran, l’anomenat moment hamiltonià de la Unió. Que les prioritats verdes i digitals i la Llei climàtica constitueixen un abans i un després a la història de la UE. Que el seu lideratge personalista i presidencialista, el seu olfacte i l’ambició han permès donar a la Comissió l’impuls que les capitals feia lustres que intentaven apagar, des dels temps de Jacques Delors.

Els seus crítics

Els seus crítics diuen que és arrogant, implacable i egocèntrica. Que ha convertit la Comissió en un règim presidencialista. Ella presenta totes les iniciatives, grans i petites. Tot just arribar al seu càrrec, va convertir el seu despatx de l’edifici Berlaymont, que és també la seva residència, en un búnquer. Va portar el seu cap de gabinet i el seu cap de comunicació i els va incrustar a l’organigrama comunitari. Es va posar a actuar com si fos el número u de la UE, per sobre del sacrosant Consell Europeu. Molts líders se n’han atipat del seu estil. Les seves relacions amb el dòcil president del Consell Europeu, el belga Charles Michel, molt més proper als líders dels 27 que ella, són deplorables.

El seu mandat finalitza a l’octubre del pròxim any. Augmenten les crítiques i els desafiaments.

Després del suport rebut a la pandèmia i la guerra de Rússia contra Ucraïna – dues fites en què va assumir tasques abans impensables, amb la compra conjunta de vacunes o la negociació d’armes per a Kíev – la seva postura a la guerra d’Israel contra Hamàs pot complicar encara més un període ja molt convuls. Aquesta crisi, unida a la batalla per l’ampliació del Pressupost per al proper període de set anys (Marco Financiero Plurianual), amenacen d’entelar el seu llegat i qüestionar el seu capital polític si decideix postular-se per repetir mandat.

Ella ha intentat constituir una “Comissió geopolítica“ des del primer moment. La seva recent visita unilateral i de suport total a Netanyahu ha estat durament criticada. Ja havia fet altres visites internacionals sense el mandat específic dels Estats membres, que són els que tenen la competència en política internacional, com a Ucraïna.

Ha afrontat altres curtcircuits com el derivat del pacte migratori amb Tunísia. Però en un cas tan divisiu com l’Orient Mitjà, el gest d’Úrsula von der Leyen a Tel-Aviv ha molestat a molts per aquesta invasió de competències.

Malgrat tot, continua sent la favorita per presidir un segon mandat (2024-2029)

Segons un informe del Parlament Europeu, la Comissió ha presentat el 69% de les iniciatives anunciades a les seves sis àrees prioritàries: Pacte Verd, digital, economia, escena internacional, model de vida europeu i democràcia. S’han tirat endavant el Fons de Recuperació, les compres conjuntes de vacunes contra la covid, el pla de transició ecològica (Fitfor55), la llei de serveis digitals, la reforma del mercat elèctric i la fita històrica del finançament compartit de les armes per Ucraïna.

S’acosta una gran batalla pressupostària per als futurs períodes reglats.

Ara vol afegir a la llista anterior l’inici de les grans reformes davant de la propera gran ampliació. Queda un camí dur, abans de final d’any, amb l’ampliació del Pressupost comunitari i una possible derrama per als socis de 100.000 milions d’euros. Els països més frugals com Alemanya, els Països Baixos o Dinamarca són molt reticents. S’acosta una gran batalla pressupostària per als futurs períodes reglats.

Brussel·les està entrant en mode electoral. Úrsula von der Leyen també sona com a secretària general de l’OTAN. És una de les favorites dels Estats Units. No ha aclarit si es postularà. Pot comptar amb rivals forts com la presidenta del Parlament Europeu, la maltesa Roberta Metsola, que pertany al seu mateix grup polític cristianodemòcrata. Per repetir al capdavant de la Comissió Europea, necessita el suport dels 27, a més de la sustentació de la seva pròpia família política.

La carrera fins a l’octubre del 2024, quan s’iniciarà la pròxima legislatura europea, se li pot fer molt llarga.