La UE ha estat exemple per al món al llarg de les set darreres dècades com a projecte polític de superació de guerres entre veïns, exemple de pau, perdó, reconciliació entre antics enemics i prosperitat. Des de feia dos mil·lennis, Europa no vivia un període de pau i prosperitat tan llarg en el temps.
Però la UE últimament està fracassant per no haver estat capaç d’evitar les guerres a les seves fronteres est i sud, i aquí tenim ben vives les dues guerres actuals que ens preocupen i que perjudiquen molt directament Europa: la d’Ucraïna i la de Gaza.
Geopolíticament, la UE és la potència pitjor posicionada davant d’aquestes dues guerres. Estan a les portes, ad portes com deien els romans (Hannibal ad portes).
Als Estats Units, la potència hegemònica, des de la seva imperial i avantatjosa situació geopolítica entre oceans, les dues guerres li cauen lluny.
La Xina, la potència reemergent, també des de lluny, observa i manté impassible el rumb cap al lideratge mundial, mentre estén les seves xarxes d’influència per tot el planeta -resta d’Àsia, Àfrica i Amèrica Llatina, l’anomenat Sud Global-, a través de la seva política “Nova ruta de la seda“.
Es tracta d’un conflicte de proporcions enormes al qual, ara com ara, no es veu sortida.
La UE no ha fet correctament els seus deures amb el seu veïnatge oriental i meridional. Ha desenvolupat certament una Política de Veïnatge cap a aquells territoris, però no n’hi ha hagut prou. No ha sabut evitar el xoc amb Rússia i el seu gir cap a Pequín, ni evitar que el conflicte araboisraelià perdurés i s’enquistés fins a convertir-se en metxa permanent per a una conflagració regional. Es tracta d’un conflicte de proporcions enormes al qual, ara com ara, no es veu sortida.
L’última cimera del Caire propiciada per la UE ha estat un fracàs.
Israel i l’Iran -les dues potències regionals enfrontades- no han assistit a la reunió, i la cita de trenta líders s’ha acabat sense una declaració final. Els Estats Units han enviat un simple Agregat de Negocis de la seva Ambaixada al Caire, mentre que la UE en ple, liderada per Pedro Sánchez com a president semestral del Consell de la UE, no ha vist avançar les seves propostes.
Els Estats Units han enviat a la regió dos portaavions d’última generació, que ja estan maniobrant a poques milles de les aigües israelianes. La potència hegemònica disposa del pressupost de defensa més gran del món.
La UE segueix sense política comuna en matèria de defensa, tampoc en política exterior, mentre es debat sobre la possible creació d’una “autonomia estratègica oberta”, tema clau de la darrera reunió del Consell Europeu a Granada, en el marc de la presidència actual espanyola.
La UE ha tornat a la cacofonia, moltes veus i poca unitat i determinació entre els 27.
La resposta incoherent a la guerra de Gaza de la UE ha posat en evidència els límits del seu poder geopolític. Hem contemplat aquests darrers dies un episodi de diplomàcia caòtica i de baralles internes, darrere d’una “UE geopolítica” que aspira a jugar, i no aconsegueix, un paper de tercera potència al costat dels Estats Units i la Xina, per ser incapaç d’acabar el seu projecte d’unió política.
Úrsula von der Leyen
El 13 d’octubre la presidenta de la Comissió Europea, l’alemanya Úrsula von der Leyen, va viatjar a Israel. El seu missatge era de suport total, però des de les capitals dels estats membres de la UE van aparèixer immediatament mostres de desavinença amb la seva posició.
Van manifestar que no havia parlat en nom de la UE, sinó només en nom propi. Van recordar que la política exterior no és competència de la Comissió Europea, sinó dels Estats membres de la UE. Les diferències internes van pujar de to. Al cap de poc temps, la Comissió Europea va decidir unilateralment triplicar l’ajuda humanitària a Gaza.
El que ha passat ha perjudicat la imatge de von der Leyen, que des de l’inici de la guerra d’Ucraïna havia mostrat una gran determinació geopolítica. La seva influència i la de la UE semblaven estendre’s més enllà d’Ucraïna.
En un discurs sobre relacions amb la Xina es va mostrar a favor d’un de-risking més que d’un decoupling pel que fa a relacions econòmiques i comercials, va impulsar el concepte d’“autonomia estratègica” en qüestions com a defensa, energia o tecnologia, donava mostres de representar un tercer poder en un món bipolar. Però des de l’arribada de la guerra de Gaza i l’amenaça de la seva extensió a tota la regió, la unitat mostrada per la UE en ocasions anteriors ha desaparegut.
El paper de la UE
La guerra d’Ucraïna havia unit el continent europeu, però l’última setmana el canceller alemany, Olaf Scholz, va viatjar només a Israel per recolzar Netanyahu. Cada estat de la UE sembla tenir la seva pròpia política i diferent sobre Israel i l’Orient Mitjà. Se succeeixen darrerament les visites de dirigents polítics europeus de manera unilateral a Netanyahu.
La UE ha fracassat a l’últim xoc entre Armènia i Azerbaidjan, que ha acabat amb la retirada pràcticament total dels armenis de la regió de Nagorno Karabakh.
La UE sembla muda davant de la pràctica liquidació dels cristians a Palestina, una cultura en fase d’extinció. Les darreres divisions mostren clarament una “desunió europea” i una UE incapaç de jugar el paper d’un tercer poder mediador entre els Estats Units i la Xina. No protagonitza la geopolítica, sinó que en pateix els efectes.
Dividida sobre el conflicte, ara la UE se centra a alleujar la situació de Gaza. Demana una “pausa humanitària“ que permeti fer arribar ajuda a Gaza. Ho demana perquè hi ha un “consens” dels 27 sobre aquesta proposta.
Unió per la Mediterrània (UPM)
D’altra banda, Pedro Sánchez proposa que la pròxima reunió (27 de novembre del 2023) dels ministres d’Exteriors de la Unió per la Mediterrània (UPM), amb seu a Barcelona, no sigui “una cita més”, sinó que es converteixi en un possible escenari d’unes negociacions de pau entre israelians i palestins.
Israel i Palestina són membres de la UPM. Josep Borrell ha demanat als 27 que enviïn delegacions de màxim nivell a la reunió de Barcelona.
La UPM sorgeix de l’anomenat Procés de Barcelona que va posar en marxa la UE el 1995 i es va fundar el 2008. En formen part els 27 Estats membres de la UE i 15 països socis mediterranis del nord d’Àfrica, Orient Mitjà i sud-est d’Europa. Està radicada al Palau de Pedralbes (Barcelona).
Es tracta d’una organització que s’ha revelat poc operativa al llarg de la seva curta trajectòria existencial, però almenys té l’avantatge de ser un fòrum internacional on hi ha representats israelians i palestins alhora.
ONU
Mentrestant, a Nova York, els Estats Units han vetat en el marc del Consell de Seguretat de l’ONU una proposta brasilera de resolució humanitària sobre Gaza que hauria alleujat una mica l’agonia que pateix la població.
La resolució presentada pel Brasil, que exerceix la presidència rotativa del Consell de Seguretat, demanava pauses en el conflicte que permetessin l’entrada de material mèdic, queviures i aigua a la Franja de Gaza i condemnava els “atroços atacs terroristes” perpetrats per Hamàs.
El text brasiler va obtenir l’aprovació de dotze dels quinze membres del suprem òrgan deliberatiu de les Nacions Unides. Entre ells hi havia la Xina, membre permanent del Consell amb dret a veto; Japó, membre del G-7; i França, també membre permanent del Consell. Es van abstenir Rússia i el Regne Unit, també membres permanents. La resolució va acabar a la paperera a causa del veto nord-americà.
La delegació dels Estats Units va explicar que vetava la iniciativa del Brasil perquè la resolució no es va referir explícitament al dret d’autodefensa d’Israel ni al seu dret sagrat d’existir, que neguen Hamàs i les altres organitzacions de la gihad islàmica.
Tot plegat posa al descobert l’existència de blocs que divideixen el món. Els Estats Units és el líder del bloc de les democràcies liberals. Al davant hi ha el bloc de l’Iran, Rússia i la Xina. El Brasil es perfila com a líder d’un tercer bloc, el del Sud Global.
Dos dies abans de la proposta brasilera, el Consell de Seguretat també havia rebutjat una resolució russa que demanava el cessament immediat d’hostilitats a Gaza i la condemna de “totes” les morts civils.
A Israel no li importa res del que digui l’ONU. El sionisme sap que s’ha de valdre per si mateix per sobreviure, amb l’ajuda incondicional, és clar, dels Estats Units.
A Israel no li importa res del que digui l'ONU. El sionisme sap que s'ha de valdre per si mateix per sobreviure, amb l'ajuda incondicional, és clar, dels Estats Units Share on X
Loading ...
Víctor Pou és doctor en dret i llicenciat en ciències econòmiques per la Universitat de Barcelona,