La guerra de Gaza i el naixement d’un nou ordre mundial

El segle XXI se’ns està convertint, de fet, en una sèrie de crisis consecutives.

La primera va ser la provocada pels atemptats del terrorisme islàmic, produïts en territori nord-americà, l’11 de setembre del 2001. La reacció desmesurada dels Estats Units a l’11-S es va convertir en un error estratègic de grans dimensions.

El president Biden en la seva visita recent a Israel del 18 d’octubre per testimoniar personalment al seu amic Netanyahu el seu suport davant l’atac terrorista de Hamàs del 7 d’octubre i l’inici de la guerra de Gaza ha declarat: “Tindreu tot el nostre suport, però no cometeu els mateixos errors que nosaltres vam cometre després de l’11 de setembre de 2001“.

De les cendres d’Al-Qaeda, organització terrorista coordinadora dels atemptats, va sorgir l’Estat Islàmic (ISIS). Iraq i Afganistan han tornat on eren, després d’enormes destruccions i pèrdues molt elevades en vides humanes. El cost de la reacció, tant financer com humà, va ser desorbitat, no va servir per a allò que es proposava i va empitjorar seriosament les coses.

La democràcia dels Estats Units va quedar tocada. Bush fill va demostrar no estar a l’alçada del seu pare. Els Estats Units van començar amb això un període de declivi en el seu lideratge mundial, que encara dura.

Tot això va passar després que els Estats Units haguessin conegut un període d’hegemonia plena i de lideratge en solitari en un món unipolar, a partir de l’enfonsament del mur de Berlín (1989) i de la implosió de l’URSS (1991). Significaven grans victòries per a Occident.

La vergonyosa retirada de les tropes americanes i occidentals de l’Afganistan l’agost del 2021 va exemplificar el final d’un període històric d’hegemonia USA plena entre el 1989 i el 2001, però en declivi a partir del 2001, tot això alhora que s’estava produint un enlairament extraordinari de la Xina com a gran potència econòmica, fins a convertir-se en “la fàbrica del món“.

La Xina havia canviat el seu model econòmic el 1978, quan va abandonar el comunisme i va adoptar un “socialisme de mercat“ dins d’un règim polític de partit únic. Corrien els temps del gran líder pragmàtic Deng-Xiao-Ping, que va fer famós el proverbi “gat blanc, gat negre, és igual; l’important és que caça ratolins“. És el que va aprendre Felipe Gonzalez el 1985 directament de Deng Xiao-ping i que no va deixar de repetir en tot el viatge oficial a la Xina. El 2001 la Xina va entrar com a membre de ple de dret a l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Continuava la seva gran transformació cap a l’objectiu d’assolir el lideratge mundial.

A la terminologia interna de la UE de la segona dècada del segle actual van néixer expressions com “crisi heura”, “permacrisi” o “policrisi” per referir-se a la Gran Depressió de 2008 més les crisis que li van succeir:

Crisi de l’euro (2010) que va posar en perill no només l’euro sinó que va amenaçar d’endur-se la UE, crisi dels refugiats (2015), crisi del Brexit (2016) amb la primera sortida d’un país membre del club comunitari, crisi de relacions amb els Estats Units per l’elecció d’un president americà anti UE anomenat Trump (2016), pandèmia (2019). Després arribaria la vergonyosa retirada dels Estats Units i d’Occident de l’Afganistan (2021), la guerra d’Ucraïna (iniciada el 24 de febrer del 2022) i fa uns dies acaba d’esclatar la guerra de Gaza, de gran potencial desestabilitzador no només a la regió sinó a nivell global.

El centre d’estudis Bruegel, basat a Brussel·les, un dels think tanks més prestigiosos d’Europa, acaba de fer públic un informe sobre el possible impacte de la guerra de Gaza en l’ordre mundial que s’està forjant, en què només hi ha dos grans potències globals -Estats Units i Xina- i en què tot dependrà de les relacions entre totes dues, que classifica en tres tipus: competició, cooperació i conflicte.

El document argumenta que els Estats Units segueixen sent la potència hegemònica, encara que ja situada en un “declivi relatiu”, mentre que la Xina és la gran potència (re) emergent.

La Xina “reemergeix” perquè es considera a si mateixa com una civilització primigènia amb 5000 anys d’antiguitat, com “el centre del món” (aquest és precisament el significat de la paraula “Xina”) i com la primera potència de sempre a la història de la humanitat, excepte el període que Pequín anomena “segle d’humiliació” (1839-1849). Humiliació patida davant les potències occidentals i el Japó, tecnològicament superiors després de l’aïllament xinès imposat per la dinastia Ming a partir del segle XVI, que van conduir a tractats i guerres desiguals i injustos.

La posició de la Xina després de l’atac de Hamàs a Israel constitueix una prova més del deteriorament de les relacions entre Pequín i Washington, que podria conduir el món a una nova Guerra Freda.

“L’atac indiscriminat del grup terrorista Hamàs contra Israel del 7 d’octubre passat és molt més que això, com ha quedat clar no només per la intensitat i la crueltat, sinó també per la reacció d’Israel. Estem davant d’un nou esdeveniment que, juntament amb els atacs terroristes de l’11 de setembre del 2001 als Estats Units i amb la invasió d’Ucraïna per part de Rússia el 24 de febrer del 2022, canviaran l’esdevenir del món”.

En tots aquests tres episodis crucials de la nostra història recent, la Xina ha jugat un paper rellevant però força diferent, cosa que mostra quant s’han deteriorat les relacions entre els Estats Units i la Xina, i cap on podríem estar dirigint-nos.

La resposta de la Xina a l’11 de setembre de 2001 va ser recolzar els Estats Units, igual que va fer Rússia, al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Mentre els Estats Units seguien abstret en la seva croada antiterrorista, la Xina es va convertir en el seu principal soci comercial, amb un superàvit a favor de 400.000 milions de dòlars en només 10 anys.

Després d’una crisi que es va endur el sistema financer nord-americà el 2008, l’Administració de Barak Obama va començar a entendre que la política de portes obertes amb l’anomenat “gegant asiàtic” no podia continuar sense condicions.

Obama va anunciar el 2012 un gir en l’estratègia exterior dels Estats Units, un gir batejat com a pivot to Àsia. Obama reconeixia que la primera economia mundial havia perdut massa temps empantanegada en els conflictes de l’Orient Mitjà sense adonar-se que una nova potència amb ambicions globals s’estava creant a l’Àsia.

Quan Rússia va decidir envair Ucraïna el 2022, els Estats Units ja havia perdut bona part del seu lideratge econòmic mundial, copejat no només per la crisi financera del 2008 sinó també per la pandèmia. També el seu lideratge polític, com va quedar evidenciat en la retirada de les tropes de l’Afganistan el 2021.

La guerra d’Ucraïna ha anat separant cada cop més Occident, no només de Rússia, sinó també de la Xina, que continua empenyent els països emergents i en vies de desenvolupament a alinear-se en contra dels Estats Units, bé pel seu passat colonial o simplement apel·lant al seu sentiment antioccidental.

“En aquest context, la guerra de Gaza no només és enormement dolorós, sinó que està provocant alhora moviments tectònics al Pròxim Orient”. Moviments als quals la Xina no és aliena.

En primer lloc, sembla difícil pensar que Hamàs hagi pogut atacar Israel de manera tan sorprenent com encertada i letal sense cap suport exterior. Els ulls estan posats a l’Iran. Aràbia Saudita, fins que va tenir lloc aquest atac, estava immersa amb els Estats Units per tancar un acord amb Israel, amb l’objectiu de normalitzar relacions diplomàtiques (Acords d’Abraham, ja conclosos amb Unió dels Emirats Àrabs, Bahrain, el Sudan i el Marroc).

Aràbia Saudita i Iran han passat d’enemics històrics a mostrar-se un respecte mutu i la Xina ha intervingut de manera decisiva en aquest acostament. Les declaracions recents del ministre d’assumptes exteriors xinès sobre la necessitat de protegir Palestina deixen ben clar on es col·loca el Govern en aquest conflicte. Des de Mao, la Xina ha mantingut una posició propalestina, oposada als Estats Units. La Xina ha passat de ser un mer soci comercial a principal soci estratègic de l’Orient Mitjà, davant del buit progressiu deixat pels Estats Units. El president Biden ha forçat una aturada als intercanvis tecnològics entre Israel i la Xina. L’ombra de Rússia darrere d’Iran és coneguda.

Segons l’informe de Bruegel, la reflexió de més importància que es pot fer sobre la guerra de Gaza és la confirmació de l’“inexorable avenç” d’un món que se separa en dos pols, dirigits pels Estats Units i la Xina, les dues úniques grans potències realment avui existents. Rússia no ho és, entre altres coses, perquè té un PIB inferior al d’Itàlia. La UE no ho és perquè no ha sabut assolir la seva unió política federal, amb polítiques comunes en assumptes exteriors i defensa. “La guerra de Gaza és un accelerador de la fragmentació global en dos blocs. Al món s’està jugant una gran partida entre els Estats Units i la Xina, que ens canviarà a tots la vida”.

La sobreactuació d’Úrsula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, a favor de Netanyahu ha hagut de ser corregida públicament pel president del Consell Europeu, Charles Michel.

La setmana passada hem contemplat com la Xina i Rússia capitalitzaven el conflicte a les capitals àrabs i musulmanes, així com el desgast dels aliats més indestructibles d’Israel, els Estats Units i la UE. La UE no ha pogut amagar, una vegada més, la feblesa ni les greus divisions internes. La sobreactuació d’Úrsula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, a favor de Netanyahu ha hagut de ser corregida públicament pel president del Consell Europeu, Charles Michel.

Aràbia Saudita i els Unió dels Emirats Units s’acaben d’incorporar al grup dels BRICS, liderat per la Xina i Rússia. Emirats ha votat al Consell de Seguretat de l’ONU, juntament amb la Xina i Rússia, a favor d’una proposta de treva a Gaza, que no ha prosperat pel veto dels Estats Units. Els càlculs a la regió serien altres si el mes de març passat Aràbia Saudita i l’Iran no haguessin enterrat la destral de guerra, per mediació de la Xina. Els dos països s’han acostat a la Xina i Rússia en els darrers anys. La Xina manté unes relacions excel·lents amb l’Iran, patrocinador de Hamàs, gran responsable de l’atac a Israel del dia 7 d’octubre.

El 18 d’octubre un Vladimir Putin “atòmic”, després que la Duma li acabés de deixar mans lliures per dur a terme proves nuclears després de 33 anys, va arribar a Pequín per visitar el seu amic i aliat Xi Jinping. La trobada escenificava l’existència d?un bloc alternatiu a Occident.

Tercer Fòrum de la Nova Ruta de la Seda

El febrer del 2022 tots dos van signar una declaració en què es parlava d’una cooperació “sense límits” entre els països respectius. Putin no s’ha volgut perdre el Tercer Fòrum Mundial de les Noves Rutes de la Seda (17-19 d’octubre), de fet, ha estat el convidat estrella, com tampoc no es va perdre el primer ni el segon.

El Tercer Fòrum ha reunit 130 països i més de 30 organitzacions. Celebra el desè aniversari del programa més ambiciós de Xi Jinping. Els dos mandataris es van entrevistar en bilateral amb la guerra de Gaza com a fons i de manera simultània a l’entrevista mantinguda pel president dels Estats Units, Joe Biden, desplaçat personalment a Israel atesa la gravetat de la situació, amb Benjamin Netanyahu.

L’atzar i Hamàs han volgut brindar a la Xina el regal que els èxits de la Tercera Cimera del BRI (Belt and Road Initiative) actuïn de contrast amb les dificultats que s’adverteixen als Estats Units i a Europa en relació amb Israel i l’Orient Mitjà.

El primer ministre d’Hongria, Viktor Orban, també ha anat al Tercer Fòrum i ha aprofitat l’ocasió per reunir-se amb Putin, en un desafiament obert a la unitat dels països de la UE i aliats de l’OTAN en relació amb la invasió russa de Ucraïna.

La guerra de Gaza redueix l’atenció sobre la guerra dUcraïna.

Xi i Putin han coincidit que l’única via per frenar el conflicte araboisraelià consisteix a “respectar la solució dels dos estats”. Pedro Sánchez ha declarat el mateix a l’hora d’explicar els resultats de la darrera reunió del Consell Europeu, a títol de president en funcions del govern espanyol, presidenta de torn de la UE.

La frase més encertada probablement de les pronunciades darrerament sobre la guerra de Gaza és la d’un general israelià a la reserva que diu així: “Vivim un conflicte enquistat. No tindrem pau fins que ells (els palestins) tinguin esperança”.

Xi Jinping vol que tots els camins condueixin a Pekín, la connectivitat és la clau.

No en va la paraula Xina significa “el centre del món“. El programa BRI aspira a vertebrar Euràsia i altres continents, com Àfrica, cosa que és vist com un desafiament en tota regla per Washington. El tren ràpid que uneix Mombasa i Nairobi a Kenya, o el que uneix la capital de Laos amb Kunming a la Xina, o més recentment el primer tren d’alta velocitat del Sud-est asiàtic entre Jakarta i Bandung, són alguns dels exemples de l’enorme esforç de finançament i construcció dut a terme per la Xina a l’anomenat Sud Global.

El gran absent al Fòrum de Pequín en sintonia amb Occident- torna a ser l’Índia. El primer ministre Narendra Modi va liderar a la recent cimera del G-20 el projecte de construcció d’un corredor alternatiu a la Ruta de la Seda que uniria Europa amb l’Índia, via Israel precisament i l’Aràbia Saudita. Un projecte que perilla a causa de la guerra de Gaza.

La coincidència del Tercer Fòrum de la Nova Ruta de la Seda amb la guerra de Gaza brinda en safata de plata el missatge que la Xina vol llançar al món, consistent que ella construeix i busca la pau, mentre que altres divideixen i destrueixen.

Al Llibre Blanc sobre el Futur de la Ruta de la Seda, publicat abans de la celebració del seu tercer Fòrum, Pequín declara que la Ruta va més enllà del comerç: pretén construir “una comunitat global de futur compartit“. La Xina aspira a la fi de l’“hegemonisme” i “unilateralisme” nord-americà i a la creació d’un nou ordre mundial multipolar, un lloc de “respecte” entre diferents civilitzacions.

Un món multipolar que seguiria a un període immediat de nova Guerra Freda previst per Bruegel?

 Loading ...