La progressia, en el seu afany d’imposar la seva visió moral, es presenta com a posseïdora d’una supremacia moral inqüestionable. Qualsevol observador atent s’adonarà que els seus arguments es basen en aquesta convicció de ser els guardians de la justícia i la veritat, capaços d’assenyalar amb absoluta certesa què és el bé en qualsevol situació.
Aquesta mentalitat, però, exclou per complet l’esperit democràtic, relegant-lo a una mera ficció. La democràcia se sustenta en la premissa del mirall trencat, on cada individu posseeix una part de la veritat que no pot reflectir íntegrament. Només a través del diàleg i l’enteniment mutu podem reconstruir aquest mirall i obtenir una visió més completa d’aquesta realitat, i com més gran sigui la reconstrucció, millor constatarem la realitat. Aquesta és la causa que el diàleg i el consens siguin pilars fonamentals dels sistemes democràtics, i no és res de nou, ja que Aristòtil ho esmentava com a essencial per a un bon govern.
El supremacisme moral de la progressia desafia aquestes bases democràtiques i erosiona l’essència mateixa de la democràcia representativa i el liberalisme. En l’acció parlamentària, preval la dictadura de la majoria, fins i tot amb un avantatge mínim de vots, cosa que permet la promulgació de lleis defectuoses i controvertides, com la llei d’eutanàsia o la mal concebuda llei de protecció animal, i la del “sí és sí”, o la de les persones “trans”, qüestionada tant des de l’àmbit mèdic com dels jutges responsables del Registre Civil.
Aquest fenomen no és aliè al liberalisme de la globalització, amb què la progressia manté una aliança objectiva, és a dir, que no ha sorgit tant de la voluntat com de la coincidència d’interessos. Tot i diferències en altres aspectes, comparteixen interessos a desviar l’atenció de la qüestió històrica de la desigualtat econòmica i la injustícia social, desviant-ho cap a qüestions de gènere i diversitat sexual. Això es reflecteix en el fet que el Ministeri dIgualtat no té competències econòmiques. El resultat beneficia els interessos de la globalització en apartar el focus de la desigualtat econòmica.
Antonio Muñoz Molina, en un article recent publicat l’u d’octubre a El País, evoca amb nostàlgia les vagues de la indústria automotriu als Estats Units, perquè el recorda quan els treballadors lluitaven per millors condicions salarials i socials. Tot i això, aquest tipus de reivindicacions sindicals ha gairebé desaparegut a Espanya, en gran part a causa de les polítiques implementades per governs socialistes i la transformació dels sindicats en entitats dependents de l’Estat, però sobretot perquè la qüestió està fora del focus de l’agenda pública i mediàtica. Importa allò homosexual, allò trans, el percentatge de polítiques o de dones en càrrecs de representació.
Muñoz Molina, també esmenta un article que destaca un article previ publicat temps enrere al mateix diari, sense citar autor ni títol, que assenyala precisament com les identitats de gènere i l’orientació sexual han eclipsat les diferències de classe a l’agenda política i mediàtica. Aquest canvi d’enfocament és promogut per l’antic partit socialdemòcrata, ara convertit en un partit de gènere progressista, juntament amb la seva coalició Unides Podem. Li fa dir a un altre la causa de l’elusió sindical per no dir-ho així ell.
El Partit Popular, per la seva banda, intenta mantenir un equilibri entre el liberalisme de la globalització i la progressia de gènere, i segueix el que en aquest camí mana el PSOE, perquè comparteix que la qüestió de la desigualtat econòmica estigui fora de focus. No és, diguem-ho així, el seu fort.
La justícia social i econòmica ha quedat relegada a l’agenda política i mediàtica, mentre que el feminisme i les qüestions de gènere ocupen el centre d’atenció. I això té un cost per a la gent: malgrat el creixement del producte intern brut, el salari real i la renda familiar disponible per persona segueixen sense recuperar-se des del 2019.
Aquesta dinàmica ha dut a l’aparició de moviments populistes, situats als marges, com a reacció a l’aliança entre el liberalisme cosmopolita i la progressia de gènere, que domina l’espai polític, governamental i mediàtic. És com una mena d’activació dels anticossos; hi ha d’haver una agressió, i en això ens trobem actualment.
En resum, el supremacisme moral de la progressia amenaça els principis democràtics, desvia l’atenció de problemes econòmics i socials fonamentals i genera reaccions populistes com a resposta a una aliança entre el liberalisme i la progressia de gènere. La solució a aquests desafiaments no vindrà de l’ctual Partit Popular ni de la socialdemocràcia reconvertida en progressista, sinó d’un enfocament més equilibrat i centrat en els problemes fonamentals de la societat.
Loading ...
