El tongo del debat del parlament de Catalunya

El debat anual del Parlament de Catalunya passa amb més pena de l’habitual i no només per la manca d’interès que desperta entre la població del país, sinó perquè a més ara es veu enfosquit pel debat d’investidura de Feijóo.

És clar que és millor que no se li atorgui atenció, perquè aleshores es veuria d’una manera aclaparadora que és un tongo, paraula que es designa als combats de boxa que prèviament han estat arreglats, i que, per tant, no responen a cap realitat sinó que són pur teatre.

El primer tongo és prendre’s seriosament un govern que té 33 diputats sobre 135. Una minoria de govern que s’aguanta perquè a la teòrica oposició, PSC i l’apèndix dels comuns, li interessa que així sigui per garantir els vots d’ERC a Sánchez al Congrés dels diputats. Clar, sota aquesta premissa el que es pugui dir i fer al Parlament difícilment representarà realitats catalanes i sí interessos de partits ,sobretot situats a 600 km de distància.

Però hi ha encara un altre tongo, potser més perjudicial, que és que no es debat res del que realment importa al país. Amb l’excusa de l’amnistia que en realitat s’ha de resoldre al Congrés, i un pretès referèndum per la independència pactat que tothom sap que mai es produirà, s’evita abordar una vegada més els greus problemes de fons que pateix Catalunya.

No es tracten els tres grans dèficits estructurals que estan enderrocant per dins el país. Un és econòmic, la baixa productivitat. Catalunya pateix el mateix mal que Espanya i com recordava el president de l’Associació Nacional de Grans Empreses de Distribució, Alfons Merry del Val, la productivitat espanyola és penosa. Des del 2009 s’ha perdut posicions respecte a Europa i ara hi ha una bretxa de 5 punts amb la mitjana europea. El resultat d’aquest procés que fa temps que dura és que a escala espanyola 18 països de la UE ja superen la renda per càpita, i amb aquest arrossegament cap avall Catalunya va rodolant pel pendent sense reacció.

Els altres dos greus dèficits estructurals són ben conegut i no reben atenció. Són la baixa natalitat. Cal recordar que a la capital de Catalunya la taxa de fertilitat amb prou feines supera el fill per dona en edat d’infantar. I per últim, l’envelliment, que ha entrat en un procés d’acceleració.

Un segon paquet són els dels grans dèficits institucionals, que no troben solució. Una administració pública de deficient funcionament i molt envellida. L’existència d’infinitat, centenars d’organismes quasi governamentals de dubtós control i eficiència, del qual el més car i espectacular és la corporació ràdio i televisió, especialista a tenir plantilles sobredimensionades i al mateix temps encarregar la major part de la producció a empreses externes que, ai l’as!, en una proporció escandalosa corresponen a antics dirigents de la ràdio i la televisió catalana. La situació de la sanitat i de la dependència. I les cròniques i desesperants llistes d’espera. I els pèssims resultats de l’ensenyament assenyalen altres problemes de sempre que mai són abordats a fons.

Després vindria un tercer bloc el de grans problemes fruit d’escenaris actuals. El de l’aigua i la sequera, el dels estius tòrrids i les seves conseqüències laboral i per a la salut, el retard en les renovables, la congestió permanent de l’AP7, la indeterminació sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat, la pèrdua de pes industrial.

Avui en dia el percentatge de població dedicada a la indústria és menor que el del 1920, quan aquesta activitat competia amb l’agricultura en nombre d’ocupats. Tota l’ocupació industrial que supera la xifra de principis de segle que s’ha produït entre aquella data i inicis del segle XXI ha desaparegut.

Catalunya està experimentant grans transformacions que no troben resposta en les institucions. Per citar-ne una d’aquesta llarga comptabilitat, la immigració que té l’efecte d’anar reduint el català a una llengua secundària en el seu ús social a les grans ciutats del país sense que hi hagi cap mena de reacció més enllà de petites campanyes tòpiques per part del govern.

 Loading ...