Les dades de l’Enquesta de Població Activa del segon trimestre són espectaculars. Espanya ha creat 600.000 llocs de treball de gener a juny i a més en el sector privat i s’assoleix la xifra històrica de 21 milions d’ocupats. L’atur se situa en l’11,6% d’Espanya i amb una xifra pròxima al 9% a Catalunya. Són resultats que ens situen, en ordres de magnitud, anteriors a la gran crisi del 2008, quan en el segon trimestre les persones que treballaven van assolir el màxim de 20,6 milions.
Però atenció, que en la bondat innegable d’aquestes xifres romanen referències que han de moure a l’atenció i a la preocupació. La primera d’aquestes és el nombre d’hores treballades. Malgrat que hi ha més ocupats en aquest segon trimestre que el corresponent del 2006, el nombre d’hores treballades, 31.700, és netament inferior al d’aquell any que va arribar a les 35.000. Aquesta dada significa que hi ha un important nombre de contractes que no són a temps complet i també assenyala una minva en la capacitat productiva total. Aquesta reducció no significa una major productivitat perquè la majoria dels llocs de treball es caracteritzen precisament per tot el contrari perquè pertanyen al sector terciari intensiu en mà d’obra.
Al contrari, i aquesta és una dada alarmant, la indústria va perdre 64.500 llocs de treball. Continua el procés de desindustrialització que és particularment negatiu donat que en aquest sector és on es concentra la més gran productivitat i millors salaris. En aquest moment a Espanya només el 12% de la població treballa a la indústria per un 72,5% que ho fa als serveis i un 6,2% a la construcció. A Barcelona, antiga “fàbrica d’Espanya”, la xifra no és gaire millor, només un 15% a la indústria, per un 75% als serveis, sobretot a causa de l’impuls turístic de Barcelona. Aquesta és una altra feblesa que hauria de moure a preocupació.
Dels nous llocs de treball creats més d’1 de cada 4 pertanyen a l’hostaleria, que ocupa 1,8 milions de treballadors, un 7,1% que el mateix trimestre de l’any, i significa 85.000 llocs de treball addicionals si els comparem amb els del segon trimestre del 2019. Està clar que l’ocupació que creix és sobretot per aquesta banda. Recordem que majoritàriament aquests nous llocs són a més ocupats per immigrants.
El turisme al seu torn genera un efecte induït en altres sectors: el comerç, determinats serveis professionals, la construcció i també la indústria alimentària. Un factor important i estratègic del turisme és que equilibra la balança de pagaments. El 2019 va generar uns ingressos de 67.385 milions d’euros. També té un efecte multiplicador. Per cada euro generat pel turisme, se’n produeixen 0,96 més. I per cada lloc de treball, 1,36 més en altres sectors. Per tant, és un motor importantíssim.
Però, quin és el problema? Quan passi la temporada d’estiu tindrem ocasió de constatar-ho amb tota la seva gravetat, malgrat que el contracte fix discontinu emmascararà l’atur real, perquè molta de la gent acollida a aquest vincle legal que figurarà com a ocupada en realitat estarà a l’atur generant despesa a l’estat.
Caldria aclarir aquest pastís a fons, perquè si no mirem la realitat mitjançant miralls deformats.
L’altre impacte negatiu del turisme és la seva baixa productivitat i, per tant, la generació de salaris molt baixos. Ho podem constatar a Catalunya. El municipi de major monoconreu turístic, Lloret de Mar, té una de les rendes més baixes de Catalunya, només 10.847 euros i se situa en el 9è lloc entre els 193 municipis pel seu menor nivell d’ingressos per persona. Salou és un altre cas, si bé la seva posició és millor que la de Lloret, però sempre clarament per sota de la renda mitjana catalana.
Ara que parlem tant de sostenibilitat, cal recordar que el turisme genera un impacte ambiental molt gran i també externalitza uns costos que són pagats amb diners públics en demanda sobre sanitat, seguretat, etc. Genera una pressió sobre el mercat immobiliari, augmentant el cost de l’habitatge, gentrificant barris i expulsant habitants locals. Barcelona i Palma de Mallorca estan especialment afectades per aquest factor. La seva rendibilitat pel capital desplaça altres inversions de sectors que generarien uns millors salaris. De fet, la pèrdua de pes industrial de Catalunya s’ha produït per aquest desplaçament de la inversió, sobretot local, de la indústria al sector de l’hostaleria.
Els resultats de l’ocupació que ens dona l’EPA assenyalen de manera immediata un bon panorama, però si no es fa res important auguren un futur difícil, on la producció pot créixer significativament, l’ocupació també, però al mateix temps es redueix la prosperitat de la majoria de la població i a més es consolida un gruix important de persones que treballen, però que tenen uns ingressos que difícilment els permeten viure amb normalitat.
Loading ...
