La presidència europea de Sánchez comença malament per a la UE

La reunió de la UE i la Comunidad de Estados Latinoamericanos y del Caribe (CELAC) era el primer gran esdeveniment de la nova presidència de Sánchez i aquest, segons les seves pròpies paraules, li havia donat una especial importància.

De fet, el primer acte de la presidència europea de Sánchez com a president de torn de la UE va ser un viatge a Kíev en el qual es va reunir amb Zelenski i en el que es va comprometre a què participaria en aquesta trobada. Era una forma de mostrar el potencial de la UE i l’aïllament de Rússia. Al final Zelenski no ha participat, ni tan sols per videoconferència, i la declaració que després de llargues hores de reunió s’ha assolit sobre la guerra d’Ucraïna, decebedora, i de fet està molt més a prop de l’enfocament xinès que del que pretenia la UE. Concretament, parla de “profunda preocupació per la guerra en curs contra Ucraïna”. Reclama “una pau justa i sostenible” i tots els esforços diplomàtics encaminats a una solució justa i una pau sostenible d’acord amb la carta de l’ONU. Com es pot veure, no s’ha aconseguit ni la més petita condemna a l’agressió russa i en aquest sentit significa un clar avantatge per a Putin. Però és que a més, com a contrapartida d’aquestes inans frases, la UE i, per tant, Sánchez han hagut de menjar-se:

1. Unes al·lusions al caràcter argentí sobre les Malvines.
2. La condemna al bloqueig nord-americà sobre Cuba.
3. La negativa a la inclusió de la dictadura castrista a la llista de països que donen suport al terrorisme.
4. Una referència que condemna “l’estrabisme transatlàntic i la necessitat d’una justícia reparativa” que obre la porta a reclamacions per part de països llatinoamericans a les potències europees colonitzadores en el passat.

Pitjor balanç impossible

Tot això amanit per una qüestió estructural que és que l’amonedada CELAC no en té res de comunitat des del punt de vista jurídic. És una etiqueta sense infraestructures ni tan sols funcionaris propis i, per tant, tots els acords no tenen cap mena d’utilitat fora d’haver establert el diàleg. Només les relacions bilaterals entre la UE i cada estat membre permeten arribar a conclusions operatives. És, doncs, més un fòrum de relacions i de crear punts de vista comuns que de derivades pràctiques. I, en aquest sentit, el propòsit europeu d’implicar Amèrica Llatina en la seva pugna amb Rússia no ha funcionat.

Però és que això Sánchez i els seus assessors ja ho sabien, o almenys ho havien de saber. La posició occidental en relació amb Rússia, no és ni de lluny la mateixa que la d’Amèrica Llatina, que veu aquest país en molts casos més com un aliat o un contrapès al poder dels EUA que com un perill, i la guerra d’Ucraïna no ha fet canviar aquesta posició. Entre altres raons perquè en la memòria històrica d’una part dels estats llatinoamericans pesen les freqüents intervencions militars que en el passat van cometre els EUA.

De fet, quan la CELAC va enviar el text en el qual proposava la resolució i en el que apareixen tots els punts esmentats crítics amb occident que ha acceptat la UE, la guerra d’Ucraïna ni tan sols apareixia. I no era per causa de països petits molt decantats per Nicaragua, Cuba o Veneçuela, sinó sobretot per la línia política del Brasil que Lula de Silva ha volgut mantenir. Cal recordar en aquest sentit que ell és junt amb el president de Mèxic, qui ha tornat a impulsar la CELAC que en realitat no deixa de ser una volguda alternativa a l’Organització d’Estats Americans (OEA) de la qual formen part Canadà i els EUA, i que és la que talla el bacallà en la política americana. També és l’única organització que disposa d’un nivell de tècnics i diplomàtics propis prou important per mantenir una activitat internacional remarcable.

Per si no fos prou, la UE a més es va haver de menjar amb patates la seva prohibició de trepitjar territori de la UE a la veneçolana Delcy Rodríguez, perquè va haver de ser rebuda amb tots els reconeixements formals, donat que Maduro la va enviar com a representant de Veneçuela. És que en realitat fins i tot els països petits o amb molts problemes vitals com els cubans, veneçolans i nicaragüencs li tenen el número pres a la UE perquè saben que tot sempre s’acaba igual. Paraules, paraules, paraules.

 Loading ...