Catalunya: Atzucat o nou impuls

Expresso de bon principi el convenciment que ens trobem en un atzucac forjat per nosaltres mateixos. Evidentment, amb l’ajuda d’altres, però és la nostra iniciativa la que ha estat decisiva.

Apuntar els principals errors que ens han conduït fins a la situació actual seria motiu suficient per obrir una intensa reflexió col·lectiva per part de les nostres institucions polítiques, dels mitjans de comunicació, de les institucions de la societat i d’això que anomenem les elits. No ho faran, perquè la indigència espiritual, moral i cognitiva, forma part del problema que ens toca viure i que va dipositant pesades lloses sobre l’esquena de les generacions que ens succeiran, cada vegada més migrades en nombre.

Per a redimir els errors és decisiu que ens mirem al mirall de les nostres mancances, en lloc de refugiar-nos en els errors i la mala fe dels altres. És l’única manera de millorar. Però per a fer-ho cal coratge.

Com sortir de l’atzucac?

Primer, condició necessària, cal reconèixer que estem en un carreró sense sortida, o una espiral descendent, o en un laberint molt embolicat sense fil d’Ariadna, com vulgueu. Complerta la primera condició, aleshores cal obrir la porta i contemplar en panorama sencer, en lloc de voler-lo observar amb la porta tancada i pel forat del pany, perquè en realitat els fa por descobrir que a l’altra banda habita el monstre dels nostres desitjos i passions com a única norma per viure, barrejat amb el materialisme més xaró, on hi ha l’ou de la serpent de la reacció contra tanta bestiesa i brutalitat.

I si contemplem el panorama sencer, sorgeixen altres preguntes. Una de vital és aquesta: com a aconseguir que els que volen fer un país nou amb una independència sempre ajornada i racionalment impossible tinguin consciència que aquest bell projecte es construeix des d’ara ocupant-nos d’allò que realment pot abordar-se -que és molt- i que afecta les nostres vides quotidianes?

Com convèncer als altres que no cal que ens protegeixin d’uns “colpistes” separatistes, sinó que el que necessitem d’ells és que donin una resposta positiva a l’evidència que dos milions de catalans volen fugir d’Espanya, i vuit de cada deu consideren que Catalunya no rep un tracte digne i just?

La política, almenys la bona, no és res del que s’ha fet i s’està fent, perquè ella és un bell mitjà al servei del bé comú i de l’exercici de les virtuts personals, però avui en mans dels qui el destrueixen amb les seves bel·ligeràncies, la prostitueixen amb el seu mal ús. Bé comú, que significa, recordem-ho, no la satisfacció del grup més nombrós, ni tan sols de la majoria, sinó la construcció d’aquelles condicions que fan possible que cada persona, cada família, es realitzi en el seu propi projecte de vida i que aquest redundi en benefici de la comunitat. Aquest és el gran tensor, l’horitzó de sentit per fer bona política, que creieu-me, només serà possible si els mateixos catalans ens ho proposem d’una vegada per totes i recuperem la vella condició aristotèlica que fa que la democràcia funcioni: l’amistat civil.

Però, les dificultats no s’acaben aquí. Fins i tot si visquéssim un bon moment col·lectiu, els perills i reptes de l’hora present serien grandiosos. Com superar les crisis irresoltes, que s’acumulen, i entrellacen fins a configurar un asfixiant rizoma crític? Com fer-ho i aleshores convertir-nos en un país exemplar per la seva excel·lència?

La resposta exigeix tres condicions

La primera és que realment vulguem assolir-la. És una resposta tautològica. Només el propòsit d’assolir l’excel·lència col·lectivament, condició necessària, ens hi pot conduir i donar peu a la següent qüestió: què cal fer per aconseguir-ho?

La segona és fitar el futur i el món que ens envolta i incideix sobre nosaltres. A Catalunya impera una mena de progressisme que no mira al futur tal com es presenta, perquè ho fa des del filtre deformat de la ideologia, i no des de la racionalitat del que és, perquè no els interessa l’aproximació a la veritat, sinó la confirmació dels seus, a priori, dogmatismes ideològics. Situaré un exemple. Considero i sé donar raó de l’afirmació, que Déu forma part determinant de la realitat, però aquesta convicció no és un impediment per dialogar, entendre i treballar amb els qui ni tan sols s’han ‘aturat a plantejar-se la qüestió, la més important per les seves vides, o d’aquells altres que neguen en rodó aquella afirmació, i per tant i per a mi, no perceben la realitat sencera. Jo puc entendre i treballar amb ells i cercar punts de convergència, però alhora ells refusen de bon principi que posi sobre la taula aquella meva concepció per cercar punts d’equilibri. Déu ha de ser descartat d’entrada. Això és dogmatisme.

La tercera condició, la formula un filòsof ben conegut i reconegut, Charles Taylor, quan afirma que cap societat pot resoldre els seus problemes només amb els recursos culturals de la seva pròpia època, el que crida a considerar com a necessitat imperativa atendre les fonts i la tradició cultural de cada comunitat. Aquesta és una referència que els catalans hauríem de sentir com a nostra, perquè, junt amb errors flagrants, disposem en el nostre passat de grans exemples de represa i èxit que han fet que superéssim amb escreix totes les caigudes. Però, en realitat, es fa el contrari, es proscriu la tradició i se ceguen les fonts des dels governs, la cultura institucional, i frívolament, des de les institucions de la societat civil, que ho accepten de forma mesella.

Catalunya viu la situació més difícil des de la fi del franquisme. Aniré més enllà, no tant com a provocació sinó per realisme. Estem pitjor que quan el franquisme, malgrat les institucions, pressupostos i drets, perquè aleshores la capacitat de fruitar va ser tan gran que va donar peu al què Joaquim Triadú va qualificar de “Segle d’Or” de la cultura catalana, que abraçava gran part dels temps de Franco. No perquè ens ho posés fàcil, ai las! i ho acredito amb el meu empresonament i detencions, sinó pel potencial que habitava en nosaltres. Avui més aviat tenim el contrari; un decaïment, una decadència, un desencís, una falta de projecte i de capacitat realitzadora.

Constatem els fets

L’independentisme del Procés no ha estat capaç de superar la barrera de la llengua i de l’origen familiar. Malgrat que s’han constituït entitats a tal fi i s’han promocionat personatges, la cosa no ha funcionat, i una gran fissura territorial separa les dues grans plaques tectòniques que expressen la política catalana, destruint la idea d’un sol poble, o si es vol en altres termes, e pluribus unum.

El sentiment favorable a la independència, predomina amb força a Girona, Lleida, la part menys densa de Tarragona, la corona no metropolitana de Barcelona i els pobles petits i mitjans en general. L’altra gran placa, densament poblada, concentra les poblacions més industrials, i la configuren les àrees metropolitanes de Tarragona i Barcelona, amb un cap i casal que presenta la mateixa fractura geològica que Catalunya.

La divisió social generada per estar a favor o en contra del Procés es tradueix en una acusada divisió de l’espai. Aquesta és una gran limitació perquè demostra que cap de les forces polítiques independentistes, malgrat el temps i els mitjans, han aconseguit superar aquesta escissió de Catalunya en dues meitats definides per la llengua i la procedència familiar. Està per estudiar la divisió en classes socials que en resulta de tot plegat. Però, si ens atenim a les dades del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), que correlacionen la intenció de vot amb el nivell d’ingressos, els dos grups amb major renda són, en primer terme, els votants de la CUP, seguits del PDeCAT, mentre que els d’ERC ocupen un lloc intermedi. A la cua, els votants del PP i del PSC.

D’acord amb aquest resultat, es podria deduir que els partidaris de la independència se situen en la banda mitjana-alta de la distribució dels ingressos. Si fos així, tindríem un altre factor de separació i conflicte potencial.

La divisió territorial apuntada fa que s’hagi perdut allò que la Generalitat va assolir amb gran esforç: la seva legitimació per part de tots els ciutadans de Catalunya. Aquesta fou una de les grans preocupacions de Tarradellas, ben expressada en la seva apel·lació inicial als “Ciutadans de Catalunya!”, -i no a la més històrica de “Catalans!”-, com a carta de presentació del seu retorn. I aquest fou també el motor de Pujol. “Un sol poble”, “Som sis milions”, eren eslògans, idees força, que trametien el mateix missatge: les institucions catalanes són de tots.

Avui sembla oblidat que els inicis de la Generalitat foren difícils, molt difícils, pel refús, a vegades conflictiu, de molts barris, els mateixos on avui mostren una major oposició al Procés. És una llàstima que la literatura sobre aquells durs començaments sigui pràcticament desconeguda. En puc donar fe perquè vaig posar en marxa les primeres oficines de Benestar Social des del mateix Departament de la Presidència i vaig viure directament la bel·ligerància amb la que eren acollides a les barriades populars.

Des de la perspectiva interna catalana, el resultat de tot plegat és que tota la força constructiva de la Generalitat s’ha perdut. Ha passat de ser la institució de Catalunya a ser una organització de partit. I això tindrà un cost històric exorbitant. Qui el paga? Catalunya!

Al mateix temps, cal situar a l’altra cara de la moneda, la incapacitat i manca de voluntat espanyola per donar una resposta a l’alçada del repte. Llegint i escoltant molts dels mitjans de comunicació amb origen a Madrid es torna a fer visible aquell famós “Mapa Político de España” de 1854, que junt amb l’Espanya “Uniforme, puramente constitucional” se’n delimita una altra Espanya, calificada com “incorporada o asimilada” que configura l’antiga corona catalano-aragonesa.

Per a massa gent de pes de la política espanyola, Catalunya no és ben bé Espanya, com sí que ho és -mateix mapa- “la España foral” del País Basc i Navarra. El Procés els hi dona la raó i això no és bo perquè és un retrocés històric. Podíem emmirallar-nos en el model excel·lent, d’èxit, de Baviera, o reflexionar amb la finezza basca a l’hora d’operar la política nacional, però no ha estat així. Potser és cert que, en realitat el sentimentalisme ens domina, i la voluntat d’independència per a molts més que un projecte neix de la distracció.

Però, la mancança espanyola significa també la carència d’un projecte comú. És un dèficit obvi des de l’esforç i il·lusió per incorporar-se a la Comunitat Europea, i d’això ja fa més de 30 anys. Després, la política espanyola ha estat incapaç de formular acords lligats a grans horitzons, com ho manifesten les batusses interminables dels partits polítics, incompetents per assolir acords en qüestions tan bàsiques com puguin ser l’educació o la difícil situació del sistema públic de pensions. Avui els Pactes de la Moncloa serien impossibles.

@jmiroardevol