El Banc Central Europeu (BCE) celebra els seus 25 anys d’existència

Vint-i-cinc anys units per l’euro

El Banc Central Europeu (BCE) es va crear l’1 de juny de 1998 amb l’objectiu de preparar la introducció de l’euro, “el canvi de moneda més gran de tots els temps“, segons els especialistes.

El BCE va néixer seguint el model del Bundesbank alemany: independència dels governs i  mandat clar: controlar la inflació, perquè se situés de manera estable al voltant d’un 2%. Compleix vint-i-cinc anys d’existència.

Els governs de la UE van encomanar al BCE la missió de salvaguardar l’euro.

Els empleats de la seva seu central de Frankfurt, juntament amb els experts dels vint bancs centrals nacionals de la unió monetària europea, treballen  incessantment per complir el mandat rebut de vetllar per l’estabilitat dels preus. És una tasca vital per a la prosperitat dels ciutadans europeus.

Durant els darrers anys, nou països més s’han incorporat a la zona euro, que ha passat d’11 a 20 membres. El BCE també ha assumit noves funcions, com la supervisió dels bancs europeus més grans.

L’euro és avui la segona divisa més important del sistema monetari internacional, només darrere del dòlar dels Estats Units, i és considerat generalment un èxit. El fan servir 350 milions de persones en vint països. Els darrers 25 anys la taxa d’inflació de l’Eurozona s’ha situat de manera sostinguda en un 2,05%.

El camí no ha estat exempt de moments difícils, malgrat els quals el BCE s’ha centrat sempre a construir uns fonaments sòlids per al futur europeu mitjançant el compliment del seu mandat.

Ha experimentat diverses crisis existencials. Al començament semblava que al BCE només li importava la inflació, però aquest dogma s’ha diluït amb els anys. Va ser Mario Draghi qui va haver de recórrer l’any 2012 al seu cèlebre whatever it takes  (el que faci falta) i les polítiques expansives d’actius financers per sortir del pas de la “crisi del deute sobirà” o “crisi de l’euro” de 2010.

La pandèmia i la guerra d’Ucraïna han posat de manifest que l’estabilitat no es pot donar per descomptada. A més, les creixents rivalitats geopolítiques poden fer que l’economia mundial sigui cada vegada més volàtil en el futur. En un món d’incertesa, el BCE ha sigut i vol continuar sent “una àncora fiable d’estabilitat”.

L’actual presidenta del BCE, la francesa Christine Lagarde, acaba de declarar el següent:

“Hem demostrat que podem adoptar mesures i adaptar-nos ràpidament, fins i tot davant els reptes més complexos. Vam actuar amb rapidesa davant la pandèmia. Avui responem amb la mateixa determinació per reduir la inflació. Aconseguirem que torni a situar-se en el nostre objectiu del 2% a mitjà termini.  Aquest és el motiu pel qual hem apujat darrerament els tipus d’interès a un ritme sense precedents  i els mantindrem el temps necessari.

“En un món cada vegada més impredictible, Europa pot reforçar la seva capacitat de resistència de dues maneres.  Mitjançant la integració dels seus mercats de capitals  i completant la unió bancària. Aquesta darrera  té tres potes, dues de les quals ja funcionen: la supervisió dels bancs sistèmics i la regulació de la seva dissolució. La tercera pota encara no està aconseguida: l’assegurança a nivell europeu dels dipòsits bancaris (francesos i alemanys encara no s’han posat d’acord).

“Cal tenir sempre en compte que, en última instància,  l’euro  és més que una moneda: constitueix  la forma més avançada d’integració europea i representa una Europa  unida que col·labora estretament i protegeix i beneficia tots els seus ciutadans. El BCE (la institució federal de la UE) sempre serà un pilar fonamental en aquesta tasca“.

El BCE celebra els vint-i-cinc anys en ple xoc d’inflació

El BCE difícilment podria haver imaginat un regal més enverinat per celebrar el 25 aniversari de la seva creació.

Avui enfronta el xoc d’inflació global més gran de les últimes dècades. Com a la resta de bancs centrals, al BCE el va agafar amb el peu canviat l’espiral inflacionista desfermada primer per la reobertura de les economies després de la pandèmia i després per l’escalada de preus energètics provocada per Rússia com a part de la seva estratègia d’invasió d’Ucraïna.

Durant una dècada, el principal objectiu del BCE havia sigut dissipar el risc de deflació posterior a la Gran Recessió de 2008. Per evitar una depressió econòmica, va donar llum verda a una sèrie de mesures excepcionals, com la compra massiva d’actius financers, que va haver d’elevar fins a nivells sense precedents per l’arribada de la covid.

En un primer moment, el BCE va considerar que la forta escalada de l’IPC que va començar l’estiu del 2021 era un fenomen “transitori“ i no va prendre mesures, una valoració compartida per homòlegs com la Reserva Federal dels Estats Units o el Banc d’Anglaterra. No obstant això, el brutal impacte en els preus globals de l’energia i els aliments provocada per la invasió d’Ucraïna el va obligar a fer un gir copernicà en la seva estratègia.

Ja el desembre del 2021 va anunciar el final de les compres massives de deute, i el juliol passat va acordar la seva primera pujada de tipus en onze anys. Des d’aleshores n’ha aprovat sis més, en el cicle d’alces més accelerat i pronunciat de la seva història.

El tipus principal se situa en el 3,75% (màxim des d’octubre del 2008, albors de la Gran Recessió), mentre que la facilitat de dipòsit (l’interès amb què remunera els diners que guarda als bancs, el més rellevant en l’actual context) s’eleva al 3,25%. Gràcies en bona part a aquest encariment dels diners, el pic de la inflació ha quedat enrere (10,6% l’octubre passat).

Tanmateix, l’IPC de la zona euro es va elevar una dècima l’abril, al 7%. I el que és més preocupant, el subjacent (exclosos els més volàtils preus de l’energia i els aliments) es trobava en un alt 5,6%. Com sol destacar el BCE, la inflació està resultant més “enganxosa“ del que s’esperava. Sortosament les darreres setmanes ha minvat.

En les últimes setmanes, l’autoritat monetària de l’euro ha donat senyals que el cicle de pujades de tipus està a prop de finalitzar. Cada alça triga fins a 24 mesos a completar tots els seus efectes. L’objectiu del BCE és portar l’IPC al 2% a mitjà termini, la taxa que considera òptima per promoure el creixement econòmic.

La crisi inflacionista ha tornat a aflorar la pugna entre les dues ànimes que conviuen en el si del BCE:  la dels que defensen a ultrança  una interpretació flexible i amplia del seu mandat que tingui més en compte la situació econòmica (coloms) davant d’aquells que advoquen per cenyir-se al seu objectiu d’aconseguir l’estabilitat de preus (falcons). Al mig d’ells tracta de situar-se Chtistine Lagarde. Al començament del seu mandat va declarar que no volia ser  ni un colom ni un falcó sinó  un mussol,  “perquè aquest darrer ocell s’associa sovint a la noció de saviesa“.

Pot escapar el BCE de la seva pròpia trampa?

El BCE ha protagonitzat un estímul massiu implementat aquests darrers anys per a estabilitzar l’eurozona, sobretot mitjançant  compres de bons dels estats membres, “oblidant“ que el seu mandat és mantenir l’estabilitat de preus.

Avui es reconeix àmpliament que la majoria dels bancs centrals han subestimat l’amenaça d’inflació quan han persistit en taxes d’interès extremadament baixes i compres massives de bons al llarg de 2021 i ben entrat 2022.  Varen canviar aquest curs d’acció augmentant els tipus d’interès. Però la reversió de  la política de compres massives de bons està demostrant ser més difícil d’adoptar.

A finals del 2022, el balanç consolidat de l’eurosistema es va situar per sobre dels nou bilions d’euros.  El volum de les  compres de bons representava un 56% del PIB de l’eurozona. Si el BCE manté  tinències massives de bons a la seva cartera, a les properes crisis hi haurà poc espai per a una eficaç política monetària. Al ritme actual, portar el programa de compra d’actius a zero demanarà aproximadament 15 anys. El massiu estímul fiscal que es va implementar per a estabilitzar l’economia durant la pandèmia i durant la crisi energètica de l’any passat ha hagut de dependre  marcadament de les compres de bons per part del BCE.

Trobar un equilibri apropiat entre les polítiques de tipus d’interès i aquestes compres massives de bons, o Quantitative Tightening (QT), no està resultant una tasca senzilla. Com a guia per a la seva presa de decisions, els analistes pensen que el BCE hauria de mantenir-se enfocat  en el seu mandat principal de mantenir l’estabilitat de preus.  Aquesta seria la millor recepta per a  tractar d’evitar el que alguns consideren una “creixent amenaça a la seva independència“.   I afegeixen:  “El BCE i els bancs centrals en general han de sortir de la seva pròpia trampa  (compres massives de bons i altres actius financers)  pel bé de la seva independència  i credibilitat.  I, encara més, per evitar una crisi global del deute“.

“Les bones notícies comencen a arribar a Europa“, ha declarat recentment Luis de Guindos, vicepresident del BCE. “La inflació, també la subjacent, comença a cedir a Alemanya, Espanya i França. A França, inclús més del previst“. Els mercats donen per fet que el BCE apujarà el preu del diner en un quart de punt, però aquesta escalada podria estar arribant al seu final.

Els continus augments dels tipus d’interès amenacen de posar a prova la resistència de famílies, empreses, governs i alguns mercats, com l’immobiliari. I això podria destapar noves vulnerabilitats del sector immobiliari i dels fons d’inversió.

Les pujades dels tipus varen revelar febleses dels balanços de la banca regional nord-americana i suïssa. Això va desembocar en el col·lapse de bancs tan emblemàtics com el Silicon Valley Bank, símbol del poderós sector de les start–ups, o del Credit Suisse. Les turbulències han arribat a la zona euro  a entitats com el Deutsche Bank, però han acabat per  escampar.

S’espera, doncs, que el BCE encara pugi una mica més el tipus de referència, però el recorregut a l’alça sembla limitat. Per a l’any vinent, amb la inflació propera al 2%, és probable que els tipus d’interès davallin gradualment a Europa.

A Frankfurt es comenta que el BCE ha decidit continuar amb els seus plans de pujar tipus i encara que la inflació comença a  relaxar-se, s’espera encara alguna altra pujada.

Segons Luís de Guindos, “les dades de la inflació són positives, però la victòria sobre la inflació encara no ha arribat.  Les perspectives d’estabilitat financera encara són fràgils“.

La Reserva Federal dels Estats Units (Fed), per la seva banda, acaba de marcar el camí (14 de juny). El seu president, Jerome Powell, ha declarat que “es plantegen dos increments més aquest any”, sense concretar. Els tipus tornaran, doncs, a pujar i es podrien situar en un 5,75%, dos punts per damunt del BCE. La Fed ha rebaixat la projecció d’inflació del 2023 a un 3,2%, que continua lluny del seu objectiu del 2%. El BCE seguirà.

 Loading ...