Per entendre com és possible que un país que ha estat governat ininterrompudament durant un quart de segle per una orientació política de centredreta, més aviat de perfil conservador, com era CiU, s’hagi transformat en l’únic lloc d’Europa on la dreta i el centre pràcticament han desaparegut de l’espectre polític, cal mirar cap als dos grans mitjans de comunicació que han marcat la pauta a Catalunya. TV3 i La Vanguardia.
La realitat política catalana la defineix el fet que a banda i banda de la plaça Sant Jaume governen dos partits diferents, però que tenen en comú el seu maximalisme progre.
TV3
De la mateixa manera que és impossible entendre l’onada independentista, avui desapareguda o submergida, sense introduir el paper decisiu de la televisió pública de Catalunya per mobilitzar i socialitzar una part important dels ciutadans, fent d’aquella característica política el seu nínxol de mercat, també és necessari constatar que TV3 actua com a intel·lectual orgànic en el terreny de les idees polítiques dels criteris morals i ètics de la cultura woke i de les polítiques de cancel·lació.
Els seus telenotícies són un relat argumentat de les seves preferències. Té en el seu frontispici el feminisme que es troba còmode en els postulats d’UP, practica una visió europea en blanc i negre i la seva posició sobre la immigració respon als paràmetres dels Comuns.
La seva cotilla ideològica és tan evident com ho mostren les diferents maneres d’actuar de TV3 en relació amb tres escàndols que han tingut com a protagonistes la reina Letícia, el PSC i la Verge del Rocío. Tots tres tenen en comú que han estat maltractats amb l’excusa que eren programes d’humor. En el cas de les dues dones, Letícia i la Verge, centrades en procacitats sexuals. En el cas del PSC amb una breu i desafortunada associació amb la creu gammada.
Pel que fa a la reina i al partit polític la resposta de la televisió va ser ràpida i contundent: Van liquidar el programa de la web, van demanar excuses i acomiadar l’humorista responsable. En el cas de la Verge del Rocío van considerar que prevalia la llibertat d’expressió i no s’havien vulnerat les normes. És una característica de la televisió catalana que forma part de l’establishment del país: ser amables amb el poder i sectaris amb el catolicisme.
Avui TV3 és un agent de propaganda del progressisme més radical que paradoxalment té com a públic majoritari gent de la tercera edat. Els seus telenotícies són un exemple de la construcció diària d’un relat de propaganda ideològica.
La Vanguardia
La Vanguardia contribueix de forma decisiva a aquesta orientació, si bé amb algunes diferències importants.
La major de totes és la seva posició obertament contrària a l’independentisme. En el passat les seves pàgines d’opinió tenien la característica d’una gran pluralitat. Però, en una evolució accelerada es van convertint en pàgines d’adoctrinament on impera el feminisme més radical contra la condició dels homes, que aplica la censura sense cap mena de dubte ni vacil·lació. Si bé comparteixen pàgina tant les partidàries del feminisme de gènere com les que defensen les posicions trans.
Una altra característica és la de com ha canviat la seva relació amb el poder.
Aquest diari històricament sempre ha estat favorable al poder de torn i això explica que pogués tenir una secció local favorable al PSOE quan governava la ciutat, la secció sobre política catalana obertament pujolista i la corresponent al govern de Madrid més o menys matisada a favor del color polític que predominava en aquell moment al govern de l’Estat. Tot això fet sempre amb matisos i una certa gràcia italiana en els seus equilibris.
D’altra banda, les seves pàgines Internacionals tenien un to superior a la mitjana dels mitjans de comunicació espanyols gràcies als seus grans corresponsals dotats d’una notable independència política.
Tot això ha passat a la història. Avui es podria titular amb propietat “La Vanguardia feminista” i, a més, molt preocupada pels aspectes sexuals, als quals dia sí i dia també hi dedica extensos reportatges. El sexe convertit en l’eix de les polítiques públiques com correspon a la cultura dominant.
En l’àmbit internacional aquells grans reportatges han deixat pas en bona part, si bé no del tot, perquè encara queden coses de l’herència passada, a l’orientació des d’un progressisme simplista, que veu la política en termes de bons i dolents. De fet, fins i tot les pàgines internacionals d’El País tenen una major capacitat de ponderar i de no barrejar sistemàticament la informació amb l’opinió.
Situades així les coses, cal constatar
Mentre aquests dos mitjans mantinguin la seva influència o no es transformin, Catalunya quedarà molt condicionada per aquesta visió de la progressia a cavall entre el liberalisme i l’esquerranisme.
Mentrestant, només queda el camí d’abstenir-se en els seus continguts del creixement d’informacions i opinions independents a les xares i de l’estímul a improbables alternatives, com ho mostra el fracàs de l’intent de 8TV que, de voler construir una alternativa a TV3, ha acabat reduïda a acollir en gran manera l’independentisme progre que ha estat expulsat per ERC de la TV pública de Catalunya.
En el rerefons d’aquesta realitat una altra de més profunda: els sectors dirigents de la societat catalana, o bé comparteixen molts dels punts de vista d’aquests o bé són passius i acomodaticis a la seva influència.
La realitat política catalana la defineix el fet que a banda i banda de la plaça Sant Jaume governen dos partits diferents, però que tenen en comú el seu maximalisme progre Share on X
Loading ...
