Ho podíem intuir, però no gosàvem dir-ho. Ara és una evidència. Els mitjans de comunicació d’aquest país, impulsats pels governs, creen una bombolla informativa que defensa les tesis de la ideologia de gènere, explotant l’amenaça del masclisme.
Es tracta de difondre una vegada i una altra que les dones viuen sota un estat de violència i explotació per part dels homes.
Ara una recerca publicada a Substack en la que s’han analitzat 98 milions d’articles (de notícies i opinió) de 124 mitjans de comunicació pertanyents a 36 països, utilitzant un conjunt de paraules clau com sexisme, sexista, masclisme, masclista, misogínia, misogin. El resultat és aclaparador en el cas d’Espanya.
Mentre que els màxims dels països es mouen entorn d’una freqüència de 2 com a mitjana relativa en què apareix el concepte als mitjans de comunicació, en els seus valors més alts que corresponen a França i el Regne Unit, a Espanya se situa en primera posició amb una freqüència de 5,5, més que doblant la magnitud dels països situats en màxims. En realitat tots els països examinats, excepte Brasil i Austràlia, que se situen entorn de 2, tenen situacions molt inferiors.
Entre el 2000 i el 2021, és a dir en el que va de segle, aquest tipus de referència han crescut un 531% a Espanya. També és amb diferència el país que experimenta un increment més elevat. França, per la seva banda, només ho fa amb un 236%, el Regne Unit amb 202%, Itàlia amb 151%, Suècia 168% i Alemanya 291%. Aquest augment situa a Espanya en un primer lloc destacadíssim a partir de l’any 2005 perquè amb anterioritat se situava en la freqüència dels altres països.
D’aquesta manera podem observar dos fets. Primer, que hi ha un creixement d’aquestes referències al llarg d’aquest segle i, segon, que aquest augment és insòlitament elevat en el cas d’Espanya. Això fa que en l’anàlisi dels mitjans de comunicació els llocs de capçalera estiguin ocupats per mitjans espanyols.
El primer lloc a escala mundial amb més referència és La Sexta, seguida de Telecinco, però a molta distància, A3, El País, El Mundo, TVE, i a partir d’aquí apareixen els primers mitjans internacionals: Libération, de França, i The Independent, del Regne Unit, dos diaris que se situen en l’àmbit del progressisme, seguits immediatament de La Vanguardia que ocupa el lloc 11è. Per tant, en aquest grup de capçalera 9 són mitjans espanyols. El The New York Times, per exemple, queda molt per darrere de La Vanguardia i encara més desplaçats a la cua la BBC i Le Monde. Cal apuntar que TV3 no figura en aquests amidaments, ja que de participar-hi se situaria entre els llocs més destacats.
La paradoxa més gran del fet és que, d’acord amb tota mena d’estadístiques internacionals, tant de Nacions Unides, com de l’OMS, OCDE o Our World in Data, Espanya és un dels països que registre més baixa violència física o sexual contra les dones, malgrat que en aquests últims anys, aquesta tendeixi a créixer. El que no deixa de ser una altra paradoxa.
La xifra s’eleva precisament quan la política, els mitjans de comunicació i les lleis, aborden d’una manera desmesurada, comparat amb l’entorn europeu i mundial, el tema de la violència de tota mena contra la dona. També és Espanya, segons les Nacions Unides, un dels països del món amb menor desigualtat de gènere.
Per tant, les preguntes són òbvies. Per què es produeix aquesta allau d’informació que es fonamenta en amplificar, reiterar determinants continguts, silenciar-ne d’altres, transmetre per mitjà d’esdeveniments i actes determinats estereotips? Espanya és l’únic país del món que quan es produeix un feminicidi les autoritats criden a manifestar-se o a concentrar-se en senyal de protesta i els mitjans de comunicació en fan sempre un ampli ressò.
S’ha implantat una narrativa ideològica que sempre parteix del mateix relat. Hi ha una acció sistèmica de maltractament de tots els homes, pel fet de ser homes, cap a totes les dones, pel fet de ser dones. En aquest relat només s’utilitzen xifres referides a Espanya i s’ignora sistemàticament tota comparació en el nostre context europeu i internacional, perquè de fer-ho posaria en evidència les bondats relatives d’aquesta societat en aquest aspecte concret.
També s’accentua tot allò que es pot batejar com a discriminatori. Per exemple, quan hi ha moltes menys dones enginyeres que homes, això es presenta com una discriminació, però el fet que hi hagi moltes més dones en les carreres judicials i de medicina que homes no és motiu de cap necessitat de reequilibri. Ara mateix, la policia catalana com a directriu política, té la d’aconseguir que el 40% de les noves places estiguin assignades a dones. Per assolir-ho es modificaran les exigències d’admissió pròpies dels homes a la baixa. S’estarà generant una policia menys dotada sobretot en els aspectes físics per anar a buscar la paritat sota un únic criteri: que a la societat hi ha tants homes com dones. No deixa de ser un absurd perquè prescindeix de la finalitat per la qual està constituïda la policia. I se supedita a aquesta deriva ideològica que no té equivalent en el món.
Tota aquesta història comença a partir del govern de Rodríguez Zapatero, però a partir d’ell s’ha mantingut, amb una relativa caiguda en el període del PP, sense que això li fes perdre la primera posició mundial a Espanya pel que fa a referències en els mitjans, i s’ha tornat a recuperar en l’època actual.
La conclusió és ben trista: a la població d’aquest país li mengen sistemàticament el coco i aquest fet, sigui quina sigui la seva naturalesa, és una amenaça greu per a la democràcia.
Loading ...
