Barcelona manté una població estabilitzada entorn d’1.630.000 habitants, però aquesta estabilitat amaga dues bombes de rellotgeria i la càrrega va creixent amb el temps. Es tracta, per una banda, d’un procés de substitució de població de greus conseqüències econòmiques i culturals que estan transformant la ciutat. L’altra és l’envelliment.
El padró municipal de l’any 2022 assenyala que el 30% dels habitants de la ciutat han nascut fora d’Espanya, són immigrants en la seva major part. A més un 14% ha nascut fora de Catalunya i només un 49% ha nascut a Barcelona.
Aquesta dinàmica de substitució s’ha anat produint al llarg del temps i s’ha accelerat sobretot en aquestes últimes dècades. En relació a 1996, per situar una referència, els habitants nascuts a Barcelona han passat del 59% al 49%, 10 punts menys. Els que han nascut a Catalunya i viuen a Barcelona han passat en el mateix període de ser el 4,20% al 2,6%. Més enèrgica ha estat encara la població que, vivint a la capital catalana, ha nascut a la resta d’Espanya. S’ha reduït del 28,66% al 14,86%, és a dir, la meitat. I el que ha crescut d’una forma extraordinària són els habitants nascuts a altres països, que han passat del 3,6% al 29,20%. És a dir, a la Barcelona postolímpica la presència de residents d’altres societats i cultures no arribava al 4% i ara s’acosta al 30%, i que a més continua creixent.
Aquest procés de substitució comporta un afebliment en la llengua i cultura catalana d’una manera claríssima i arribarà un moment que serà un fet molt poc prevalent a la ciutat o en tot cas limitat a iniciatives oficials. També significa una altra cosa, lligada a l’aflorament del turisme i a la caiguda d’activitats secundàries i del terciari central. Vol dir que s’està substituint persones en edat de treballar i de productivitats altes, per altres molt més baixes. I això significa un progressiu empobriment de la ciutat, que les estadístiques no acaben de reflectir prou bé perquè a la capital de Catalunya és on resideix la majoria de la població amb els ingressos més alts del país i ja se sap que l’estadística assenyala que si hi ha dues persones i un pollastre, a cadascun li correspon mig pollastre. Però a la pràctica les mateixes xifres poden indicar que una persona es menja el pollastre sencer i l’altre se’l mira.
L’altre problema profund de la ciutat és el seu envelliment perquè els residents nascuts en ella cada vegada són més grans d’edat perquè senzillament no neixen infants. De fet, Barcelona presenta un dèficit vegetatiu, és a dir més defuncions que naixements, des de fa dècades i això ho cobreix amb immigració. Però aquest fet cada vegada més s’enllaça amb l’apuntat procés de substitució perquè les famílies amb fills tenen cada vegada més un perfil immigratori. D’altra banda, com aquest recanvi mai és suficient, es produeix aquesta dinàmica que fa que hi hagi a Barcelona tanta població de 80 i més anys com nens de 0 a 10, de l’ordre de 110.000 persones en cada cas. Però és que una població envellida té unes exigències que la ciutat ha de contemplar pel que fa a l’ordenació de la mobilitat i de l’accessibilitat. I aquesta assignatura també està pendent en els plantejaments polítics.
I és així perquè els dos temes, procés de substitució i reducció de la productivitat, i envelliment per manca de naixements, són dues qüestions políticament incorrectes que cap dels partits de torn, o quasi cap, és capaç d’abordar amb claredat i ja no diguem amb solucions.
Loading ...
