World Resources Institute ofereix un centre de recursos Acueducto que dona informació exhaustiva sobre la situació dels recursos hídrics al món. En aquesta base podem observar quin és l’estat de la qüestió per a Espanya i per a Catalunya.
D’entre tots els països del món i pel que fa a l’estrès hídric, Espanya ocupa el lloc 28è, és a dir, és un dels territoris on aquest problema està més accentuat per davant d’Itàlia, Portugal, i fins i tot d’Algèria i Tunísia. Aquest rànquing de l’estrès està encapçalat per Qatar. L’índex que mesura aquesta situació va de 0 a 5, sent aquesta última xifra el màxim estrès.
En aquest context, Espanya assoleix un 3,74 i se situa en la franja de la qualificació “d’alt estrès hídric” que oscil·la entre 3 i 4. És d’un 3,74 per al conjunt i resulta particularment alt per a l’àmbit agrícola, amb 3,96, seguit del domèstic, amb 3,54 i per a la indústria, amb un 3,46. Aquest indicador, que assenyala una situació prou crítica per al conjunt espanyol, l’hem de relacionar amb el risc de sequera. Un fet que ara estem patint en un grau extrem.
També aquí el risc de sequera per a Espanya és mitjà i oscil·la, en l’escala que utilitza aquesta font d’informació, entre el 0 i 1 (sent 1 el màxim). Doncs bé, Espanya presenta un risc total de 0,59. Cal considerar que el risc màxim comença en el 0,6, magnitud que supera l’àmbit agrícola amb 0,63, mentre que el del consum urbà està en 0,57 i l’industrial en 0,56.
La conclusió és clara, Espanya és un país que viu una situació greu des del punt de vista dels recursos hídrics i que té un risc notable de sequera.
En aquest context, quina és la situació de Catalunya?
El seu estrès hídric és de 3,06, per tant menor que el d’Espanya, però situat també en el llindar alt. Per a l’agricultura és superior 3,13, i per a la indústria està al límit del risc mitjà, el 2,99. Mentre que per al consum urbà es manté en aquest nivell alt. Si ho relacionem amb la sequera, l’índex és de 0,56, per tant, mitjà perquè com hem dit abans el nivell alt comença en el 0,6. Molt pròxim a aquesta xifra se situa el sector agrícola amb un 0,58, seguit de l’industrial amb 0,56 i l’urbà amb un 0,55.
Podem disposar d’una segona font d’informació que és l’Atles Estadístic Eurostat, que assenyala l’índex d’explotació de l’aigua per al 2019. Per al conjunt de la UE, aquest valor és de 7,3 mentre que el de Catalunya és molt alt i se situa en el 43. Per tant, presentem un grau de sobreexplotació dels recursos hídrics, en l’escala que utilitza l’Atles ens situem en el nivell màxim i, en conseqüència, en un estrès hídric sever.
El diagnòstic, per tant, és clar. Catalunya com a territori viu en unes condicions d’estrès hídric que se situen en una gravetat mitjana o severa pel que fa a l’explotació de l’aigua i presenta un risc de sequera mitjà molt pròxim al nivell màxim. Per tant, és públic i notori que Catalunya és un territori que necessita sempre mesures estructurals per no tenir problemes amb l’aigua.
No es tracta de si aquest any hi ha sequera o no, es tracta que sempre cal estar emprenent obres fins a garantir un estrès hídric menor i sobretot una reducció del risc de limitacions d’aigua en els tres àmbits, no només per a la indústria o el consum, sinó també per a l’agricultura perquè del contrari l’impacte sobre la població, la producció i el territori pot ser molt greu, com passarà a conseqüència de l’actual sequera.
Però, en lloc d’actuar d’acord amb la nostra realitat, el govern de la Generalitat l’ha ignorat sistemàticament. Ara una iniciativa del PSC al Parlament posa en relleu, segons la seva versió, que l’ACA ha deixat 300 milions d’euros sense executar en 5 anys. I això és greu quan s’argumenta que hi ha hagut una baixa inversió efectiva. Però, encara és més greu el fet que en l’última dècada el govern de la Generalitat ha reduït en un 50% el pressupost d’aquest organisme.
És aquest tipus de política tan dolenta per al país, que es mou només per les aparences, i com semblava que no passava res amb l’aigua, ignorant el risc permanent en el qual viu el país, van decidir anar retallant el pressupost de l’ACA fins a reduir-lo a la meitat. I ara ha arribat la sequera i estem pagant les conseqüències de tanta irresponsabilitat, a les quals s’afegeix la lentitud en reaccionar.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.