Pràcticament, des de l’inici del segle, des del 2004, el PSOE ha governat 12 anys per 7 del PP. Si el càlcul l’estenem des de la fi de la transició, és a dir des de 1982, els socialistes han governat 26 anys, quasi el doble que els populars que ho han fet 14. Per tant, per bé i per mal, el PSOE, i en els últims anys junt amb UP, és el que ha determinat la situació espanyola.
Aquest fet és molt evident perquè Espanya s’ha convertit en una singularitat mundial i europea en un determinat tipus de lleis que podríem dir de ruptura antropològica. Ha fet 3 lleis sobre l’avortament, és dels pocs països que ha legalitzat l’eutanàsia, el suïcidi assistit, el matrimoni homosexual, la transsexualitat amb la sola decisió de la persona afectada sense informes ni necessitat de canvis visibles, la doble mare, la llei sobre la violència de gènere única en el món en castigar més als homes que a les dones per un mateix delicte. Ha implantat jutjats i policia específica per a la violència de gènere, etc. La suma de totes aquestes lleis imprimeixen una característica molt forta i única i seria el que definiria la política d’esquerres.
Al mateix temps ha estat i està a la cua d’Europa en ajudes a la natalitat, a la família, un dels dos països que presenta pitjors resultats en educació, en naixements, etc. I vulguis que no, aquesta seria una altra caracterització del període.
Però el que sempre s’ha pensat que defineix i diferencia l’esquerra de la dreta és la política econòmica. I aquí és on sorgeix l’estranyesa. Per exemple, segons les dades del Banc Central Europeu, Espanya és un dels països que presenta una major concentració d’actius bancaris, donat que 5 grans entitats acumulen el 70% dels actius. Es tracta, en concret, del Banc de Santander, el BBVA, La Caixa, el Banc de Sabadell i Unicaixa. Hi ha altres països que presenten nivells més elevats a Europa, però són petits, com Grècia, Estònia, Lituània, Luxemburg i Irlanda. Però aquest fet de la concentració no es dona en la mateixa mesura a Itàlia, que és del 51%, França del 50% i Alemanya, on els 5 primers bancs controlen només el 31%. Això pel que fa als actius bancaris.
Però hi ha més factors que defineixen el perfil espanyol i que són ben contraris al que es pot pensar que comportaria una política d’esquerres. Resumim-los:
- És el país que pitjor s’ha recuperat de la crisi de la covid i que ha crescut menys des del 2008.
- En les últimes dècades és un dels països d’Europa amb més desigualtat. Entre 2015 i 2019 va ser el 5è de la UE-27.
- Des de la crisi del 2008 és el país que pitjor evolució ha registrat en les rendes més baixes i les més altes perquè és on han augmentat més les diferències.
- La causa del creixement de la desigualtat es veu en l’evolució de les rendes del treball i del capital i en la limitada capacitat redistributiva dels impostos.
- La classe mitjana, entesa com la perceptora de rendes d’aquesta naturalesa, s’està reduint, de manera que el seu pes és menor que fa 30anys i inferior al dels països europeus desenvolupats.
- S’ha cronificat la pobresa des del 2010 i en els últims 15 anys s’ha duplicat el percentatge de famílies sense treball amb nens.
Espanya és un país que ha empitjorat en renda, cohesió social, reducció de la pobresa, situació de la classe mitjana, millora del petit vèrtex que agrupa persones amb ingressos més alts i empitjorament de les llars amb menors ingressos. Aquest és el balanç numèric de tants anys de govern de l’esquerra. Caldria parlar-ne més i més a fons.
