Què necessita Barcelona? La prioritat és clara, que Colau no pugui repetir a l’alcaldia i que els Comuns deixin de ser una força de govern. L’última garantia de redreçar la situació de Barcelona depèn d’assolir aquestes dues condicions.
Cal dir que no n’hi ha prou que Colau deixi de ser alcaldessa, també cal assolir que els Comuns deixin de poder incidir en el govern de Barcelona, perquè si no és així voldrà dir que s’ha pactat amb ella i la conseqüència d’aquest pacte serà la continuïtat, si no de tot, sí que d’una bona part de les actuacions que tant amenacen el present i futur de la ciutat.
Necessitem el retorn a la normalitat, aturar la superilla, veure com encaixa el futur urbanístic de Barcelona amb el pla director d’urbanisme que està en informació pública fins a finals d’any i que hauria de ser una de les urgències del nou Ajuntament. No pot ser que l’urbanisme de Barcelona vaig per una banda i el pla metropolità per una altra, com ara està succeint. Necessitem una ciutat neta, en la qual imperi l’ordre a l’espai públic, en la qual sigui anecdòtica la presència d’okupes, de botellots, d’inseguretat a determinats barris i determinades hores. Cal fer desaparèixer la lletjor que s’ha apoderat de l’espai públic i la manca de conservació de parcs, jardins i del mobiliari urbà.
És necessari disposar d’una mobilitat racional i acabar amb l’embolic que està generant la política de Colau, que impedeix una bona accessibilitat al centre i al mateix temps afavoreix la contaminació.
I com a qüestió imperativa, cal revertir totes aquelles actuacions que Colau ha iniciat o no consumar-les per evitar danys majors. El tramvia no ha d’enllaçar per la Diagonal, Via Laietana ha de tenir més capacitat per absorbir la circulació, cal recuperar Consell de Cent com un carrer de l’Eixample, cal suprimir els carrils bici d’ús escàs i revertir la liquidació de carrils de circulació que s’han produït a la ciutat, així com de places d’aparcament.
La condició necessària perquè tot això es produeixi passa per dos objectius. El primer és una gran mobilització electoral. Quan Colau va guanyar a Trias el 2015, per molt poc, la participació va ser del 60%. Quan Colau va perdre les eleccions del 2019 (i li va regalar l’alcaldia l’il·lustrat Valls) la participació va ser del 66%. L’equació és aquesta: a més participació menys Colau, perquè ella disposa d’una massa de seguidors mobilitzats que poden significar de l’ordre del 10% del cens electoral i que tenen la virtut d’anar a votar en bloc. Si el 90% de ciutadans participa poc, Colau hi surt guanyant.
Aquest fet, junt amb la fragmentació que va provocar l’independentisme sí, l’independentisme no, són les forces que juguen a favor de la fins ara alcaldessa. Poc tenen a veure amb la representativitat i molt amb els defectes del sistema democràtic: insuficient participació, línies vermelles entre partits que impedeixen que aflori el bé a la ciutat, tot això ha de desaparèixer i la condició necessària per fer-ho és una gran afluència de votants. Cal anar a cercar una participació del 70%.
L’altra condició és un acord de la majoria de partits, tinguin el color que tinguin, precisament per revertir la situació i guanyar amb normalitat. A partir d’aquí que cada partit posi sobre la taula el seu programa. Però aquests dos eixos, reversió i normalitat, han de ser el comú denominador de la immensa majoria d’organitzacions polítiques que vulguin expressar el sentit de la majoria de barcelonins.
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.