Les dades de l’Eurostat sobre l’evolució del PIB per càpita no enganyen. Aquests últims 20 anys se salden amb un mal resultat i dins d’aquest context resulta especialment negatiu el període de Sánchez. Tot el discurs sobre la bona marxa de l’economia espanyola trontolla quan s’observa l’evolució en una perspectiva àmplia del temps.
Fa 20 anys el PIB per càpita d’Espanya era de 22.430 euros. Molt semblant al de la UE-27 de 23.100 euros, mentre que la zona euro, a la qual pertanyem, gaudia d’una riquesa més gran, 27.090 euros. 20 anys més tard, el 2022, Espanya estava situada en els 24.590 euros. És a dir, havia millorat poc més de 2.000 euros, mentre que la UE assolia la xifra de 28.800 euros i ens superava clarament. Ara estem molt més lluny que el 2002 d’assolir l’equiparació de renda amb el conjunt de la UE. Per la seva banda, també havia millorat sensiblement la zona euro, arribant als 31.830 euros. Estem més lluny que mai de la convergència. I aquest fet obliga a una reflexió profunda que està absent del govern, del Congrés, i que també hauria de fer-se a Catalunya perquè el seu comportament no és ni molt menys millor
Si ara passem a observar l’últim període, constatem com tot empitjora. El PIB per càpita màxim el va assolir Espanya el 2019 amb 25.180 euros. Per tant, a finals de l’any passat encara no havíem recuperat la davallada provocada per la covid i els problemes subsegüents. De fet, estadísticament ni tan sols estem al nivell del 2018 perquè encara romanem amb el PIB del 2022, uns 300 euros per sota. Podem pensar amb raó que això és conseqüència de la covid, però és que després la represa ha estat molt diferent tant al conjunt de la zona euro com a la UE-27. En els dos casos se superen clarament els nivells del 2019.
Hi ha en tot això un fracàs clar de la política econòmica espanyola. Primer, perquè va caure molt durant la covid. Es pot considerar que això és degut al’impacte més gran del turisme al nostre país. Però a Itàlia no li ha passat el mateix i és un altre país on el factor turisme té pes. Però, sobretot, el problema és després. Les polítiques per reactivar l’economia per capitalitzar l’efecte rebot en el PIB, que necessàriament tothom sabia que s’havia de produir, han estat clarament insuficients. I això també mereixeria un altre examen atent i un rendiment d’explicacions per part del govern i del Congrés dels Diputats, qüestions ambdues perfectament absents de l’agenda pública.
Però és que a més tot això està referit a dades del PIB per càpita. Però si les traslladéssim a renda familiar disponible en termes de poder adquisitiu, els resultats aleshores serien encara molt pitjors perquè l’efecte de la inflació en aquest últim període esdevindria demolidor. La conclusió és evident.
La renda familiar disponible en termes de capacitat d’adquisició d’avui és clarament inferior no ja a la del 2018, que això és una evidència, sinó també a la del 2002. Si aquest balanç no el qualifiquem de fracàs, ja em direu què cal perquè necessitem utilitzar aquest qualificatiu per definir el període. Hem perdut dues dècades.
