Una vegada més el govern espanyol, i en aquest cas de la mà del ministre Escrivá i en un tema tan decisiu com són les pensions, ens està portant a l’hort de la confusió i l’oportunisme. I a més ho fa amb un procediment que redueix al mínim el control parlamentari, com és habitual en aquest govern, i no aporta prou informació sobre el que la reforma aconseguirà: garantir el futur de les pensions.
Cal recordar que ja fa quasi 30 anys que el Congrés dels Diputats es va dotar d’un instrument fruit del consens per avançar en la reforma del sistema de pensions. És l’anomenat Pacte de Toledo, que es va iniciar el 1993 i que sempre, en seu parlamentària, va establir noves modificacions i acords el 1995, 2003, 2011 i per últim en una data tan pròxima com el 2020. Aquestes reformes parcials mai han arreglat la qüestió, però tenien una virtut que era la d’uns principis consensuats que, d’aplicar-se en plenitud, sí que resoldrien el tema com fa temps que han fet Suècia o Itàlia.
Aquests principis eren reforçar la contributivitat de manera que hi hagués autentica relació entre el que cotitza cada treballador i la pensió. Si aquesta era insuficient, aleshores l’estat, per la via pressupostària i al marge del sistema de pensions, podia establir uns ajuts complementaris per assegurar uns ingressos raonables.
D’altra banda, s’establien models no contributius per a les persones més desfavorides que es finançaven amb més impostos a través dels pressupostos generals de l’estat. Això permetia una visió clara de la qüestió. Les pensions es cobraven en funció del que hom pagava i així es garantia l’estabilitat del sistema i l’estat assumia via pressupostos finançar les edicions de caràcter social necessàries.
D’altra banda, el sistema tenia tres pilars. Un, el més important, era públic i de repartiment, és el que ara hi ha, arrossegant un dèficit brutal. El segon era de caràcter empresarial i relacionat amb la negociació col·lectiva i el tercer era el fons de pensions individual de caràcter lliure. Passades quasi tres dècades, el primer pilar continua desequilibrat, i el segon i el tercer són pràcticament inèdits, i el finançament dels diferents tipus de pensions, en lloc de clarificar el seu origen, encara s’ha fet més confús perquè la solució que planteja Escrivá trenca el principi de contributivitat i barreja les fonts.
Les noves mesures pretenen equilibrar les pensions mitjançant tres nous tipus d’ingressos: El topall parcial de les bases màximes de cotització, el Mecanisme d’Equitat Intergeneracional (MEI) i la “cotització addicional de solidaritat”. El que passa és que això que ja no són contribucions, ja que perquè ho fossin es necessitaria que hi hagués una contraprestació que és inexistent. El que es fa és gravar amb tributs addicionals el lloc de treball.
Aquest fet altera tot el plantejament del Pacte de Toledo, senzillament el desvirtua i castigarà sobretot a les classes mitjanes i està per veure en quina mesura afectarà els joves que s’han d’incorporar de nou al mercat de treball.
La idea d’aquest govern, com ho exposava la ministra Yolanda Díaz en una piulada, de “reforçar el caràcter redistributiu del sistema” assenyala la confusió deliberada que impera. Perquè la missió del sistema públic de pensions, a diferència de la fiscalitat, no és ser redistributiu, sinó equitatiu i atorgar la pensió en funció de la cotització. La redistribució, en tot cas, ha de venir després, de la mà d’una fiscalitat clara i transparent.
De fet, en l’actualitat, ja hi ha un mecanisme redistributiu. La base de cotització té un topall en 4.495,50 euros. Si cobres més no pagues més cotització. I al mateix temps la pensió màxima és de 3.058,81 euros. Aquests més de 1.400 euros de diferència és el que aporten de més al sistema les persones que tenen més ingressos per beneficar a la resta de cotitzants.
Ara aquest mecanisme encara es fa més redistributiu i a més al conjunt se li apliquen els altres tributs apuntats: el MAI i la cotització de solidaritat. Es fa servir el sistema de pensions com una fiscalitat paral·lela. I tot això i la liquidació del Pacte de Toledo es fa a més per la via d’un decret llei en lloc de tractar-ho en la comissió corresponent amb temps, llum i taquígraf. Com es pot entendre que una norma que entrarà en vigor el 2027 s’hagi d’aprovar ara per decret llei? La voluntat d’amagar l’ou és escandalosament evident.
Però, per si tot això no fos prou, esdevé que tots aquests mecanismes de majors tributs i foscor no resolen el problema. Les pensions continuaran estant desequilibrades i no es garanteix el futur d’aquestes. Segons ha calculat Fedea, tots els mecanismes assenyalats més la lleugera rebaixa que es produirà per l’augment del temps de cotització, més l’enduriment que les condicions dels autònoms, aportarien en el seu desplegament un màxim de 12.000 milions d’euros. Però és que resulta que l’increment que es produirà se situarà per sobre dels 35.000 milions. És a dir, amb prou feines cobrirà una tercera part.
Que cadascú extregui les seves pròpies conclusions
La missió del sistema públic de pensions, a diferència de la fiscalitat, no és ser redistributiu, sinó equitatiu i atorgar la pensió en funció de la cotització Share on X
Loading ...
