Madrid, on es concentra el gruix d’aquesta presència feminista pel 8M, va enregistrar dues manifestacions. La de la Comissió del 8M, la que podríem dir la manifestació oficial en la qual hi participaven tant el PSOE com UP, amb una presència al complet de totes les ministres, si bé separades en funció el seu partit. I la manifestació del moviment feminista de Madrid que aplegava al que han vingut a denominar el feminisme clàssic i que es concreta, sobretot, per la seva oposició a la llei trans i a la ministra Irene Montero. No son les úniques diferencies, també les separen posicions radicalment enfrontades sobre la prohibició o no de la prostitució i la legalització dels ventres de lloguer.
En tot cas, la suma de les dues manifestacions va concentrar poca gent. L’oficial 17.000 persones i, evidentment, va ser una punxada de dimensions monumentals. La del moviment feminista clàssic es van declarar prou satisfetes perquè van assolir les 10.000 persones. En total, per tant, van agrupar unes 27.000 manifestants. Queda molt lluny de la xifra de l’any passat que oficialment va concentrar 56.000 persones. Però és que aquesta dimensió ja va ser un fracàs perquè el 2020, l’any de la covid, i l’any també de les critiques a haver-la convocat malgrat la pandèmia, van assolir les 120.000 participants. Però si retrocedim al 2019, encara es veu més gran el decalatge perquè en aquell any, el de major demostració de força del feminisme i quan Sánchez estava al govern sense UP, es van reunir 350.000 manifestants. L’expansió d’aquest moviment al carrer es va iniciar el 2018 amb una vaga feminista, que si bé va tenir un escassa repercussió laboral, sí que va aconseguir aplegar 170.000 persones al carrer.
Les diferències entre el que ha estat i el que és, s’assenyalen clarament un declivi: 170.000-350.000-120.000-56.000-(17.000+10.000). Que aquesta sigui la tendència definitiva o no està per veure, però la realitat a hores d’ara és aquesta.
A Barcelona la presència al carrer va ser molt migrada, amb prou feines devien arribar a 2.000 persones difícils de compatibilitzar perquè no era tant una manifestació compacta, sinó grups de dones que caminaven separades les unes de les altres. També perquè aquests grups es van concentrar en llocs diferents de la ciutat, si bé van acabar confluint, van tallar el trànsit, ves a saber perquè, a l’avinguda de la Diagonal i també a la Meridiana.
Un altre tall més curt en el temps es va produir a Aragó i el seu recorregut per l’Eixample, ja de per si col·lapsat, va crear un desordre monumental en la circulació, tant d’entrada com de sortida de la ciutat en l’hora que precisament la gent surt de treballar. Les conseqüències es van estendre fora de Barcelona i van ocasionar retencions de fins a 12 km. a la B-23, a la C-58 i a la C-33.
Molts conductors van celebrar, contra la seva voluntat, aquesta festivitat feminista encapsulats dins dels seus cotxes, cremant benzina i sense poder avançar ni un pas. La Guàrdia Urbana, o bé no tenia idea de les manifestacions o va actuar de manera improvisada. De fet es va concentrar allà on aquesta es produïa, però va deixar desatesos de servei els col•lapses produïts a l’entrada i sortida de la ciutat per la Diagonal.
També es va produir una agressió d’un grup de dones amb puntades i cops de puny a un foto periodista, Emilio Morenatti, que cobria el recorregut exercint la seva professió. El van atacar perquè “intentava fer fotos”. També es va produir un altre incident quan una dona que tornava amb el seu fill petit de l’escola en cotxe va intentar travessar el fil de manifestants de la Diagonal i algunes de les noies presents es van enfilar al capó i altres van intentar aturar el cotxe fins que van intervenir els Mossos d’Esquadra.
Loading ...
