Malgrat que no ho sembli pel discurs oficial de la UE i l’actitud dels governants estatals, la UE està abocada a la crisi estructural més greu des de l’inici de la seva història a causa d’una combinació de factors que relliguen la dinàmica geoestratègica amb l’economia.
De manera quasi sobtada la balança d’intercanvis amb l’exterior de la UE ha quedat malmesa fins a assolir números vermells. Aquest és un fet inèdit des del 2008. I atenció, perquè la novetat radica en el fet que per primera vegada en tota la història, la UE presenta un dèficit amb els EUA. Mai havia passat, i significa un canvi de signe que, si es manté, té repercussions extraordinàries.
A què és degut? Clarament, és conseqüència de la guerra amb Rússia, pel fet que estem comprant, a més a preus elevats, gas liquat nord-americà. Per tant, la guerra està perjudicant greument a la UE i beneficiant als EUA en termes comercials.
D’altra banda, el desequilibri permanent amb la Xina s’ha mantingut i l’esquema històric de la UE, que aquest dèficit el compensava amb el superàvit amb els EUA, ha desaparegut. Mentre la dependència energètica d’Europa sigui de productors més cars que Rússia, aquí hi ha un forat difícil de tapar.
Però no es tracta només d’això. És que, a més, s’observa que en el joc globalitzat de la inversió directa estrangera que s’aplica al teixit productiu, Europa també perd pistonada i només en els 3 primers trimestres de l’any passat ha rebut el 12,4% de la inversió mundial, mentre que els EUA assolia el 21,4% i la Xina el 16,4%. Tenim aquí un segon problema. No només tenim dèficit sinó que a més Europa perd atractiu inversor. Aquest fet afecta sobretot a la potència industrial per antonomàsia, Alemanya, i també a Itàlia, entre altres. I no ho fa, o amb la mateixa mesura, en el cas d’Espanya, però és clar, aquesta qüestió no arregla el problema i a més la inversió que ve a Espanya, a diferència de la que es concentra a Alemanya, és majoritàriament en sectors de productivitat molt menor.
Per si això no fos prou, el programa de l’administració Biden, tècnicament dirigit a promoure la transició ecològica, és en la pràctica una arma de destrucció massiva per a l’economia europea. L’administració americana aplicarà l’extraordinària xifra de 369.000 milions de dòlars per afavorir aquesta transició, però a força d’establir que els consumidors comprin productes fabricats a Amèrica o que si hi ha empreses foranies que produeixen tecnologia verda, ho facin amb inversions als EUA. D’aquesta manera es produeix una barrera proteccionista extraordinàriament forta que deixarà malparada la transició econòmica europea.
En aquest sentit, malgrat que Trump es va dur la fama de poc amistós amb Europa, qui ens està obrint en canal és el demòcrata Biden. Per què? la resposta és complicada, primer, perquè difícilment Europa podrà mobilitzar un volum de recursos econòmics equiparables. Segon, perquè pot disparar la temptació dels estats amb recursos més folgats, com Alemanya, de salvar la seva indústria i els altres ja s’ho faran. Tercer, perquè Europa ha apostat, potser en excés, per la globalització que és tot el contrari de les tendències geoestratègiques actuals. Si ara s’embranquen en una guerra de subvencions a la seva indústria, estarà actuant en sentit contrari, i amb molta incertesa sobre si aconseguirà mobilitzar de manera equilibrada pel conjunt europeu els recursos necessaris. I si no ho fa, el programa proteccionista nord-americà farà forat a la indústria de la UE.
A aquest fet cal afegir-li dos factors geoestratègics més. El de la població. És ben sabut que l’envelliment galopant de la població europea i la baixa natalitat i, atenció, el fet que la frontera sud d’Europa presenti un doble i exagerat desequilibri. Per una part el contingent africà és l’únic del món que no es veu afectat per l’envelliment de la seva població. Per exemple, l’Àfrica subsahariana té una taxa de fertilitat de 4,7 fills per dona en edat fèrtil. Mentre que la mitjana europea està en 1,6, i l’espanyola en 1,2. Hi ha una explosió de joventut a Àfrica alhora que les diferències de renda entre els dos continents són les més elevades que es poden trobar al món en relació amb una frontera. Aquesta pressió demogràfica juvenil a la curta o a la llarga tindrà conseqüències sobre un sud-europeu que mai ha estat en el centre d’atenció de Brussel·les, primer perquè mirava al nord i al centre, i ara perquè bascula cap a l’est.
Mentre, la presidenta de la CE no ha assumit encara la dimensió d’aquests problemes que. combinats. presenten una amenaça històrica. En un dels pitjors moments ens trobem mancats de bons lideratges europeus.
