Horacianes (1906)
Com una brosta de llorer novella,
naxent d’antiga rel qu’estava oculta
entre pedres ciclòpiques y marbres
de clàssica ruina,
sobre l’august abatement s’axeca,
evocant heroismes, ab sa fulla
de tò metàlich y apuntada forma,
a tall d’ínclita llansa;
talment surgí, malaguanyat poeta,
ta solitaria inspiració, nodrida
de noble sava y ab l’aspror y forsa
de ta nadiva terra.
Ardit, auster y vigorós ton geni,
era be’l geni de ta patria dura
qu’ab sa lira de bronze s’adquiría
del vers l’independencia.
Tu, desdenyant banalitats sonores
y fàcil pompa buyda, sols cercavas
intensitat, elevació, noblesa,
qu’escolta qui n’es digne.
Sols qui n’es digne. Ni tirans altívols,
ni baxa turba afalagar volgueres…
Jamay al or venal ni al pler qu’embruta
rendires homenatge.
Fins execrares la més docta lira,
si ab sò d’adulació fou profanada,
si va corrompre ab sensual mollesa
la fibra de son poble.
Axí, fente del art un sacerdoci,
el foch sagrat ne manteníes, y altre
ardor no t’inflamà, més qu’amor pura
y entusiasme magnànim.
Del món helènich adorant la forma,
tu l’esperit d’altr’època sentires,
y modulares a una verge’l càntich
de suspirants estrofes.
Fins més allà de la grandesa humana,
el pur crisma assolint del Evangeli,
en l’altar el vessares quan ta Musa
volà nimbada ab l’iris…
Sublim nasqueres; mes l’humana gloria
te fou negada, car l’edat caduca
del classicisme bort no comprenía
la clàssica noblesa.
Y’l manllevat idioma, resistintse
a les audacies de ton estre indòmit,
violencies ne patí, que no tolera
son geni d’altra rassa…
¡Ah! la llengua materna te calía
per abocarhi’l cor… Mes exa parla
desdenyada, envilida, corrompuda,
ja l’art la creya morta.
¡Oh cantor sense llengua! axí passares,
obscur y pensatiu, en curta vida…
Després l’oblit d’immerescut silenci
cubrí la teva tomba.
Y aqueix oblit immerescut perdura,
malgrat l’esfors inútil d’algun sabi,
mentres la folla multitut aclama
vulgaritats indignes.
Oh jove atleta de la forta lira!
qu’eras be’l geni de la patria dura,
ara qu’en gloria ta materna llengua
retorna a vida nova,
¿per què no tornas tu? ¿Per què en l’esplèndit
ressurgiment qu’a ton terrer esclata,
alsar no tornas jovenil la testa,
com fresch botó de lliri?
Ay! tu qu’ab tal imatge te planyías
de que’ls hèroes passats no revinguessen,
tampoch may més has de venir a l’obra
que t’assignava’l geni.
Y romandrà ton buyt… més buyt encara
essent inadvertit; y may ton poble
sabrà lo que perdé quan tu morires
abans d’ ell recobrarse.
Tu, qu’a la patria arrebatat, pogueres
al menys dexarhi ta mortal despulla,
de ton doble esperit l’hereu suscíta
potent sobre ton poble.
Y no manqui a ta rassa la corona
qu’ab temps y millor sòrt cenyir debías,
de Tarraco en l’Acròpolis sagrada,
¡Pindar de Catalunya!
