El titular pot escaldar perquè uneix la idea de bona pràctica democràtica amb el nom d’un partit, Vox, que és generalment acusat de presentar dèficits en aquesta matèria. Però els fets són els fets i Converses a Catalunya el que sobretot fa és considerar-los.
La moció de censura ha estat fortament criticada per tiris i troians dient que és una ajuda al PSOE o que no té cap capacitat per guanyar, i en aquestes crítiques coincideixen PP i govern, cosa estranya, i tutti quanti. Bé, cal dir amb rotunditat que és la partitocràcia en acció.
Una moció de censura aquí i arreu és un exercici democràtic molt més limitat a Espanya que a la UE, perquè es tracta d’enfrontar al govern amb la realitat i fer-li passar un examen públic, i això sempre és sa per a la democràcia. Més encara quan en el nostre país hi ha fortes limitacions en aquest camp.
A més, Vox, segurament perquè no tenia millor solució, presenta com a mascaró de proa del vot de censura una persona, Ramón Tamames, que res té a veure amb el partit i que té un reconegut prestigi professional i intel·lectual.
Si volguéssim fer literatura, diríem que presenta algú que és una determinada expressió de la societat civil, més enllà de les fronteres partidistes i amb ple coneixement que el que plantejarà no és ni molt menys el programa de Vox. I aquesta és també una línia sana que seria bo que tingués imitadors en altres forces polítiques perquè reduiria l’ofec cancerós que representa la partitocràcia per a la societat espanyola.
L’exercici també és sa perquè la moció de censura a Espanya és d’ús molt limitat i aquesta és una diferència amb el context europeu, donat que per imperatiu legal s’exigeix que es presenti un candidat alternatiu al govern i que, si es guanya, aquest passi a ser el nou president, com va fer Sánchez en relació amb Rajoy. Naturalment, això limita molt l’exercici d’aquest instrument democràtic.
A Europa la pràctica és que la moció de censura és simplement això, censurar al govern i si aquest cau, o bé amb la mateixa correlació de forces aconseguir nomenar-ne un de nou o bé convocar eleccions. I aquests moviments sempre aporten aire fresc.
A Espanya no es va optar per aquest camí perquè durant la transició un principi era donar solidesa als febles partits polítics que s’anaven constituint i estabilitat a uns governs per evitar els errors històrics que s’havien comès en el passat. En aquesta mateixa línia del vot de censura positiu, s’ha de situar l’exigència d’un sistema electoral proporcional per evitar el pèssim precedent de la II República, d’un sistema electoral de majories i minories que va facilitar configurar dos blocs irreductibles i la desaparició del centre, o l’actualment aberrant sistema de llistes electorals tancades i bloquejades que han acabat segrestant el poder del vot del ciutadà, que ha quedat lliurat a aparells dels partits.
Per tant, tot el que signifiqui superar aquestes limitacions fins que no s’aconsegueixin introduir els canvis legals necessaris és bo. I la possibilitat que hi hagi unes sessions als congrés dirigides a passar comptes en un país i un govern en el qual aquesta pràctica és perfectament desconeguda, no fa altra cosa que servir als interessos ciutadans. Per tant, benvingut sigui el fet, sigui quin sigui el seu origen polític.
