El govern d’ERC és la manifestació de com difícil resulta tirar endavant una acció tan complexa amb només el 10% dels vots, que és la representativitat que té aquest partit. No es tracta únicament de la paràlisi parlamentària per la incapacitat d’aprovar lleis. De fet, aquestes proliferen de tal manera que una certa abstinència, sobretot si fos selectiva, ja aniria bé. Però és que el problema s’estén més enllà. Afecta des de l’estratègia al dia a dia.
Constatem-ho: la famosa taula de diàleg ha desaparegut d’escena i els seus resultats més que minsos són frustrants, com ho testimonia la situació judicial de la majoria d’inculpats per l’1-O. La comissió bilateral, fonamental per obtenir una relació amb l’estat de pes, està desapareguda i jeu sota terra la comissió de traspassos. Aragonès hauria de respondre per què pràcticament i en aquests últims anys han estat els més escadussers a aconseguir noves competències efectives, quan precisament el govern espanyol ha estat condicionat de més gran manera pels vots catalans.
El sistema de finançament està caducat des de fa anys, però ni tan sols està a l’agenda política. Ara una sèrie d’organitzacions (Cambres de Comerç, Cecot, Pimec, FEMCAT, AMEC) recuperen la iniciativa d’obtenir algun tipus de pacte fiscal que permeti a la Generalitat gestionar els propis ingressos. Però aquesta demanda cau en un pou mort perquè Aragonès i Junqueras, fidels aliats de Sánchez, ja assumeixen que fins passada l’actual cita electoral, és a dir fins al 2024, d’aquest tipus de temes ni parlar-ne. Amb aquestes banderes és difícil prosperar.
Però, és que si de l’estratègia passem al dia a dia, el resultat és penós. Un cas ben tràgic és el de la iniciativa que un conjunt d’entitats (com Arrels, Assís, Càritas, Sant Egidi i Sant Joan de Déu), van portar al Parlament. La proposició de llei que la concretava va ser aprovada el gener del 2022, fa més d’un any i la dinàmica parlamentària des d’aleshores és perfectament descriptible. Tenen la patxorra de dir que segurament s’aprovarà abans que s’acabi 2023; és a dir, dos anys per aprovar una llei que té un consens generalitzat. I això encara no és segur.
És una vergonya i no només del govern, que en té la més gran responsabilitat, com també en aquest cas del Parlament. Aquesta llei intenta pal·liar el desastre de la gent que dorm al carrer amb uns recursos que tampoc és que siguin per tirar coets: 7 milions en 5 anys. I després? El problema greu és que cada 6 dies mor una persona sense sostre només a la ciutat a Barcelona. Es desconeixen les xifres per al conjunt de Catalunya. Això vol dir que en el temps que hauran necessitat per aprovar la llei, si tot va bé, s’hauran mort més de 120 persones que viuen al carrer.
I què podem dir de la llei que va posar límits al lloguer i que ara amb dades sobre la seva aplicació es constata que la seva conseqüència va fer pujar el preu dels pisos barats i va beneficar principalment les llars que són llogades per les persones de més poder adquisitiu?; va assolir l’efecte oposat al que pretenia. És com la llei del “només sí és sí”, però sense tanta atenció mediàtica.
O l’escàndol d’una nova multa per pretès anunci sexista d’una botiga que demanava una treballadora de més de 40 anys. Per a la Generalitat situar aquesta condició és sexisme i et cobren un ull de la cara com a càstig. El que volia ser una demanda d’un cert interès social, oferir feina a un perfil que no en troba amb facilitat, el de les dones de més edat, s’ha transformat en una acció sexista.
Més que governar, el que impera és el desori maquillat pel regne de la imatge i la subvenció als mitjans de comunicació.
