Les sessions de control del govern, que es fan regularment al Congrés i al Senat, tenen un caràcter constitucional perquè formen part del mecanisme democràtic que fa possible que els ciutadans tinguem coneixement crític de les accions del govern.
Es tracta d’un acte imprescindible per a la democràcia i el govern de torn ha de complir amb ell de la millor manera possible.
És evident que a tots els parlaments la sessió de control és també un instrument de l’oposició per exercir la crítica al govern. És lògic que així sigui, perquè si no seria el gran silenciós i no hi hauria manera que es produís el necessari contrast de realitats que la democràcia exigeix. De cap manera el govern pot entendre aquest control crític com un atac, sinó com l’exercici, a la vegada, d’un dret i un deure per part de l’oposició.
Però, d’una manera escandalosa, el govern es nega a acceptar aquesta acció i l’ha convertit en el control de l’oposició i la cerca del seu descrèdit. S’ha vist en l’última sessió al Senat amb les qüestions que li va plantejar Feijóo, però en realitat és una característica comuna des de fa mesos i a les dues cambres. Sánchez i els seus ministres no responen a les qüestions concretes que els hi són plantejades, sinó que contesten amb altres consideracions i sobretot es dediquen a atacar i menysprear a aquells que els hi plantegen la qüestió, amb un exercici inútil d’intimidació. Hi ha en aquest sentit una manca de control democràtic i cal subratllar-ho.
També ens trobem en una situació preocupant amb la nova composició del Tribunal Constitucional que ha convertit la seva acció en una pantomima sense credibilitat a força de resoldre instantàniament temes complexos, sempre al 100% d’acord amb el govern, i sobretot sense atendre a les peticions de recusació per intervenir en aquella matèria perquè els magistrats en qüestió ja s’han pronunciat sobre aquesta en el passat.
De fet, ja se sabia que amb els nous nomenaments, tots ells molt polititzats (exfiscal en cap Conde-Pumpido, el ministre Campos, la membre del CGPJ per part del govern, Laura Díaz), eren persones que venien amb la motxilla molt carregada perquè havien intervingut en lleis que ara estan recorregudes i sobre les quals s’havien pronunciat. Per tant, el que està passant estava cantat.
El que no ho estava era la forma com ho resol el mateix Tribunal, ignorant absolutament totes les recusacions. L’argument que fa servir, per exemple, davant la recusació presentada per 50 diputats de Vox contra Cándido Conde-Pumpido, Juan Carlos Campo, Maria Luisa Segoviano i Laura Díaz per la reforma del Codi Penal, el Tribunal l’ha refusat a força d’argumentar que si fessin cas a la recusació no hi hauria quòrum i es paralitzaria l’activitat. És un cercle viciós si admetem aquest argument. Un peix que es mossega la cua que crea un precedent molt greu. Com és més polititzats siguin els membres del TC més difícil serà recusar-los, perquè si es du a terme aquesta garantia democràtica, el Tribunal es paralitzarà. Pitjor plantejament impossible. Però, en el cas que ara ens ocupa encara és més greu perquè si es nomenés la plaça que queda pendent de fer-ho que correspon al Senat i que en l’actual sistema de designació seria un magistrat proposat per les files del PP, aquella falta de quòrum quedaria esmenada. Però, com els partits del govern bloquegen aquest nomenament al Senat, el defecte de quòrum es pot mantenir indefinidament. Tot plegat un gran disbarat que assenyala ben a les clares com n’és de feble el control democràtic a Espanya.
I encara podríem assenyalar una qüestió més quotidiana, que ens afecta a tots. La vaga de lletrats de l’administració de justícia, sense que la ministra encara hagi intervingut per a res. El resultat són 160.000 judicis suspesos, 130.000 demandes sense tramitar i 535 milions d’euros que tenen uns legítims receptors bloquejats. Però és que quan la vaga s’acabi, amb un calendari que ja estava absolutament col·lapsat, hauran d’afegir-hi ara prop de 300.000 judicis addicionals. Per tant, el dany no s’acabarà amb la vaga sinó que es prolongarà mesos i mesos en perjudici dels drets dels ciutadans. Aquí també hi ha una profunda vulneració democràtica a disposar d’una justícia en les condicions adequades.
