La secció de medi ambient i urbanisme de la fiscalia provincial de Barcelona ha rebutjat les denúncies a les superilles presentades per Salvem Barcelona sota l’impuls de Soler Padró i també les presentades, entre altres, pel qui va ser arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona Josep Antoni Acebillo. Aquesta, més enllà de l’aspecte juridicoformal, té una gran rellevància, en la mesura que Acebillo ha estat un home cabdal en l’urbanisme de l’Ajuntament durant el llarg període socialista i especialment també en l’època de Pasqual Maragall i Clos. Que un dels millors coneixedors de la ciutat arribi a l’extrem de presentar una acció penal en relació amb les superilles és un fet insòlit que lògicament ha de centrar l’atenció.
La via penal escollida era pel que fa al possible delicte de prevaricació urbanística o de malversació de cabals públics, la raó és molt concreta. La superilla, ara iniciada als carrers de Consell de Cent, Rocafort, Borrell i Girona, s’han dut a terme amb un simple pla d’obres que és l’instrument més senzill que aplica l’Ajuntament quan, per exemple, ha de modificar la vorera d’un carrer. Els diversos denunciants consideraven que aquesta via flagrant irregular perquè el que s’estava produint era una modificació extraordinària del planejament metropolità i que, per tant, havia de ser tramitada d’acord amb aquesta via. Ara el fiscal considera que no aprecia “una manifesta, clara, contundent, indiscutible contraversió de la normativa urbanística”. I afegeix que “no es pot concloure amb la rotunditat i el rigor necessaris en l’àmbit penal” que hi hagi delicte.
Era òbviament un risc, per això els altres denunciants han escollit la via del contenciós administratiu en lloc de la penal, perquè sembla molt més clar que la infracció administrativa s’ha produït en no tramitar-ho com una modificació de pla, si bé això no significa axiomàticament que qui ho fa, en concret la responsable d’urbanisme Janet Sanz, havia comès un delicte. Perquè en aquest segon capítol s’havia d’inferir que la responsable política de l’ajuntament havia comès la infracció d’una manera deliberada. Havia prevaricat.
La decisió de la fiscalia en tot és discutible per raons de pes. La primera és el temps que li ha dut arribar a aquesta conclusió. La denúncia és del 7 d’abril del 2022 i la resolució porta data de 20 de desembre. Però no s’ha fet pública fins ara. És molt temps per a un tema que no té una extraordinària complexitat. Almenys per la presa en consideració, perquè, subratllem-ho, no es tracta de cap sentència sinó que la fiscalia consideri que hi ha indicis racionals suficients per portar el tema a judici.
La pregunta que també recau sobre el fiscal d’urbanisme és: com és possible que unes obres com les assenyalades, que liquiden per al trànsit una sèrie de carrers de Barcelona i que són peça d’un projecte més gran ben conegut com la superilla, no modifiquen el pla general? En aquest article, podeu trobar raons en abundància de tot el contrari i, per tant, no ho repetirem, però en tot cas sí que és oportú recordar que una modificació tan substancial de la mobilitat a l’Eixample lògicament té una repercussió important en el conjunt de Barcelona i, més enllà d’ella, en l’àrea i regió metropolitana.
En aquest sentit, es fa difícil entendre com el fiscal pot assenyalar que no hi ha contravenció de la normativa urbanística, en aquest cas, quan amb altres actuacions urbanístiques molt menors, que no s’han dut a terme d’acord amb un pla parcial en altres indrets de la província, sí que s’ha considerat que la inflació existia. Com a mínim el que s’ha de dir és que per refusar aquest fet s’hauria d’haver justificat en uns termes objectius més enllà de la subjectivitat del text de la fiscalia, cosa que evitament no s’ha fet.
I aquí tornem a reiterar que la contravenció urbanística, que és evident, no necessàriament havia d’anar aparellada d’un delicte penal. Podem separar les dues qüestions, però la primera cau tant pel seu propi pes que fa difícil entendre aquesta interpretació del responsable d’urbanisme de la fiscalia provincial.
Hi ha, a més, una segona raó en aquest capítol. Les exigències procedimentals per les modificacions en l’àmbit urbà guarden relació amb la protecció dels drets dels ciutadans. En la mesura que aquests es veuen afectats, el procediment és més garantista. En un pla d’obres la garantia és mínima. Tant és així que el termini de presentar al·legacions a aquest pla amb una exposició pública minimalista encara no s’havia acabat, quan ja sortia publicat el concurs al diari de licitacions de la Comissió Europea. Cosa que significava que l’Ajuntament es passava pel forro, abans de començar, tota al·legació que es pogués presentar.
En la modificació del pla de d’urbanisme les garanties són molt més importants, l’exposició pública ofereix una millor defensa al ciutadà, perquè la documentació que es presenta per part de l’Ajuntament és molt més completa, hi figuren pressupostos i, sobretot, el règim d’afectacions que ara es desconeix. També comporta un altre pas fonamental, la modificació del pla d’urbanisme ha de passar necessàriament pel plenari municipal a l’inici i al final de la tramitació. Per tant, hi ha llum, taquígrafs i control democràtic, cosa que en el pla d’obres no existeix.
Com pot ignorar el fiscal responsable d’urbanisme les grans afectacions que comporta aquest inici concret de la superilla en la mobilitat, la contaminació, el règim de sorolls, l’afectació de l’activitat econòmica dels carrers que seran eixos verds i dels que no ho seran?
Com pot ignorar, per exemple, el que en aquest moment passa al carrer València?
No cal cap estudi per adonar-se que a Barcelona s’està muntant un cacau de proporcions extraordinàries que és fruit precisament d’haver alterat substancialment el seu planejament urbanístic.
Ara queda esperar què faran els denunciants en aquest cas i sobretot el camí que segueix l’altra via de denúncia, la que va pel contenciós administratiu. La llàstima és que al ritme que va la justícia, quan la sentència es resolgui, la superilla pot estar acabada. Per tant, els ciutadans de Barcelona només els hi queda la garantia del seu propi esforç i interès. La garantia de fer impossible amb la seva acció cívica i el seu vot que aquesta destrossa del pla Cerdà segueixi endavant. I que es restitueixi el bon ordre a la ciutat, evitant crear en el si de l’Eixample una ciutat de primera, que serà colonitzada per la gentrificació, i una de segona, la major part, que rebrà la llosa d’un trànsit congestionat, més contaminació i més soroll.
Al ritme que va la justícia, quan la sentència es resolgui, la superilla pot estar acabada Share on X
