El dèficit comercial del conjunt de països de la Unió Europea, això és la diferència entre les importacions i les exportacions quan les primeres sobrepassen les segons, augmentà l’any passat fins als 431.000 milions d’euros, una xifra rècord. A Espanya, el dèficit s’incrementà fins als 68.112 milions.
Inclús Alemanya, la locomotora exportadora d’Europa, sembla aturar-se: el país veié com les seves importacions l’any passat creixen el doble que les exportacions, conduint el superàvit comercial al seu nivell més baix en dues dècades.
En el cas de França, sumida en un procés de profunda desindustrialització des de fa més de 30 anys, al 2022 el seu dèficit comercial es multiplicà per dos respecte el 2021, arribant als 164.000 milions d’euros.
Si bé alguns polítics volen centrar-se exclusivament en el increment dels preus de l’energia arran de la guerra d’Ucraïna per explicar uns resultats tan dolents, la realitat és que el dèficit no energètic també ha augmentat en molts països.
És per exemple el cas d’Espanya, on segons dades de la Secretaria d’Estat de Comerç, el dèficit comercial no energètic pel 2022 fou de 15.495 milions d’euros, per tan sols 852,2 milions l’any precedent.
Els Estats Units, un exportador net d’energia des del 2019, han enregistrat el seu pitjor dèficit comercial des de l’any 1960
Un altre exemple que demostra que el mal que afecta les economies occidentals no s’explica solament per la crisi energètica europea és que els Estats Units, un exportador net d’energia des del 2019, han enregistrat el seu pitjor dèficit comercial des de -atenció- l’any 1960.
Segons recull el New York Times, aquest dèficit s’explica pels grans volums de maquinària industrial, medicines, components automobilístics i altres subministraments industrials.
Quines lliçons es poden extreure d’aquesta crisi comercial?
La més important és que Europa en particular, però Occident sencer com el cas nord-americà demostra, han abusat de la deslocalització de la producció de matèries primeres i béns industrials a preus molt competitius.
Mentre el creixement disparat del sector dels serveis a Europa i els Estats Units permetia a Occident seguir augmentant el seu PIB, el seu sector industrial es desplomava pràcticament a tot arreu.
La crisi sanitària del coronavirus l’any 2020 hauria d’haver estat la prova definitiva del fracàs del model occidental exportador de serveis i importador de béns tangibles
La crisi sanitària del coronavirus l’any 2020 hauria d’haver estat la prova definitiva del fracàs del model occidental exportador de serveis i importador de béns tangibles. Hom recorda la crisi de les mascaretes, dels respiradors i d’altres béns tan fàcils de produir en teoria i que Europa no fou capaç de proveir en el moment de més necessitat.
Però els xocs geopolítics que han seguit des de llavors (tensions sobre Taiwan, guerra d’Ucraïna) han posat de manifest com els països asiàtics, que Occident volia relegar a la producció dels components amb menys valor afegit, han aprofitat la seva industrialització facilitada pel mateix món occidental, per situar-se a la punta de llança de nombroses tecnologies industrials.
Som totalment dependents de la Xina per a la producció de bateries elèctriques, i de Taiwan pels semi-conductors.
Així doncs, avui Occident en el seu conjunt depèn de les importacions asiàtiques per alimentar no només el seu consum, sinó també l’escassa producció industrial que hi resta.
La nostra incapacitat productiva es manifesta ara en la seva component més crítica, la defensa: Europa està buidant els seus arsenals per enviar-los a Ucraïna sense disposar de la capacitat per a reconstituir els seus estocs.
Els Estats Units han entès perfectament el problema que suposa la dependència industrial, i s’estan posant al dia a passos de gegant com demostra el caràcter de les seves importacions l’any passat. Però no sembla que sigui el cas d’Europa.
Llegir també: per què es la indústria tan important per al nostre futur?
