Avui dimecres, 8 de febrer, torna Pujol amb la presentació d’una nova edició del seu llibre germinal Des dels turons a l’altra banda del riu. Ho fa acompanyat del periodista que ha tingut cura de l’edició i que també és l’autor de la introducció, en Joan Safont, i de dues persones més: Montserrat Dameson i Joan Sala.
No es tracta, però, d’una simple reedició dels escrits de presó de Jordi Pujol duts a terme entre el 1961-62 quan estava empresonat a Saragossa. L’esment de l’extensió del llibre ja assenyala la diferència.
Ara ens trobem davant d’un volum de més de 400 pàgines, mentre que l’obra original no arribava a les 240. Aquesta extensió és deguda al fet que hi figuren textos d’aquell període que no van ser inicialment incorporats a l’edició de 1978, que va ser la primera, així com altres documents previs a l’empresonament.
En certa manera podem dir que és una obra diferent, si bé és evident que el gruix de la mateixa el componen els mateixos escrits que ja de manera clandestina corrien pel país a la dècada dels seixanta.
Però no va ser fins bastants anys després que es va produir la primera edició a càrrec de l’editorial Pòrtic, l’octubre de 1978, a la que la van seguir tres edicions més, una altra aquell mateix any i dues de l’any següent de la mateixa editorial.
La meva primera lectura d’aquest llibre essencial per conèixer els fonaments del pensament pujolià és precisament de la quarta edició, que no és l’última, perquè fa relativament poc l’Associació Serviol va reeditar l’obra el març del 2020. El president va tenir la gentilesa de fer-me arribar un exemplar.
Quan Pujol va escriure Des dels turons a l’altra banda del riu tenia entre 31 i 32 anys i quan la va publicar s’acostava ja als 50, havia iniciat la seva fructífera carrera política que culminaria amb la victòria insospitada a la presidència de la Generalitat. Dic insospitada perquè pràcticament quasi tothom donava per fet que la victòria seria dels socialistes, amb Joan Reventós al capdavant, que havien demostrat el seu pes polític a les precedents eleccions generals.
No va ser així. Pujol va quedar primer i la confluència dels vots de dues opcions polítiques força distanciades, l’ERC d’Heribert Barrera i Centristes de Catalunya d’Anton Cañellas, van permetre configurar una majoria suficient que li va donar, no només la presidència de la Generalitat, sinó l’estabilitat suficient perquè 4 anys després tornés a guanyar, però en aquesta ocasió amb una majoria absoluta.
En aquell acord a tres bandes que va portar a la presidència del primer Parlament a Heribert Barrera, aleshores secretari general d’ERC, hi havia un rerefons que cal remarcar:
Els tres líders polítics (Barrera, Cañellas i Pujol), procedien de les rengles de la lluita contra el franquisme des del catalanisme i compartien molts aspectes sobre la visió del país. Pujol i Cañellas des d’una perspectiva innegablement cristiana i Barrera, agnòstic confés, amb un gran respecte per la realitat cultural i històrica de Catalunya.
En el llibre de 1978 Pujol fa un pròleg en el qual confessa alguns aspectes que poden xocar abastant gent de la Catalunya actual. Com és la seva aferrissada confessió de la fe en Déu i no només això, sinó que es confessa el seu enyor per l’home jove que era quan va escriure el llibre, uns quinze anys abans, perquè tenia una fe “més forta, més potent i més plena”. També afirma que no hi ha res que substitueixi a la fe, “en Déu, en els homes i en Catalunya” i ho situa precisament en aquest ordre.
El llibre de Pujol es llegeix habitualment en clau nacional, que és com ha estat escrit, però també té un abast més global perquè expressa dues dimensions que junt amb la religiosa són de rabiosa actualitat.
Una, la visió de la necessària regeneració de la vida política i institucional. Per raons diferents i en un escenari formalment també molt diferent, aquesta vocació regeneradora és avui tan necessària com aleshores.
L’altra, és que es tracta d’una obra generacional. Ell mateix ho diu quan parla que es tracta de la fe d’un home jove, de la veu d’una joventut que no es resigna a què el país ocupi papers subalterns i homes i col·lectivitats tinguin objectius petits i mesquins.
És una crítica als aspectes que aleshores començaven a fer-se palesos en el món occidental, com ja declara en les primeres línies del primer capítol, i del perill de caure en el conformisme escèptic i en cofoisme tècnic.
En definitiva aquest llibre de Pujol, a més de l’interès de les noves aportacions, pot ser llegit com una peça necessària per conèixer un període decisiu de la nostra història, però també com la resposta d’una minoria jove davant la penosa situació del seu país. En aquest sentit, és també una obra que ens parla del futur.
Els tres líders polítics (Barrera, Cañellas i Pujol), procedien de les rengles de la lluita contra el franquisme des del catalanisme i compartien molts aspectes sobre la visió del país Share on X
Loading ...
Josep Miró i Ardèvol: El més important que he fet a la meva vida és casar-me amb la Muntsa, tenir fills, el Marc i el Josep i, però això ja és una feliç derivada, una néta, l'Anna. El més gran que m'ha passat és haver disposat del do de la fe. A partir d'aquí, tota la resta són conseqüències o complements.