Aliats geopolítics, però rivals econòmics. Aquesta és cada cop més la complexa realitat de les relacions entre la Unió Europea i els Estats Units, els dos principals actors mundials del que es podria considerar el bloc occidental.
En el darrer episodi de l’estira-i-arronsa cada cop més virulent entre Brussel·les i Washington, la Comissió Europea presentà l’1 de febrer una contraofensiva a les mesures que l’administració Biden anuncià el novembre passat per a protegir la indústria nord-americana.
Com Converses ja havia explicat a finals de l’any passat, la paradoxalment anomenada “Llei de Reducció de la Inflació” (IRA, per les seves sigles de l’anglès Inflation Reduction Act) pretén regar el sector privat nord-americà amb 369.000 milions de dòlars en subsidis per fomentar la transició ecològica.
Per la seva banda, la Comissió Europea liderada per Ursula von der Leyen ha batejat la seva resposta “Pla Industrial del Pacte Verd”, i vol facilitar que les empreses més sostenibles accedeixin a reduccions impositives, inverteixin en tecnologies netes i puguin accedir més fàcilment a subsidis públics dels estats membre.
La intenció de la Comissió és evitar que les empreses marxin del territori europeu incentivades per les polítiques de Washington per instal·lar la seva producció a l’altra riba de l’Atlàntic.
No obstant això, el pla de la Comissió ja està rebent crítiques. Principalment dues:
La primera, que la major part del finançament prové de plans ja existents, i que, per tant, no suposa cap revolució.
La segona, que els països petits de la UE temen que la major part dels subsidis siguin aspirats per les dues principals economies europees: Alemanya i França.
De fet, les veus crítiques dins del Parlament Europeu demanen “diners frescos”, i no pas una reassignació de partides ja pressupostades.
La Comissió preveu invertir fons no utilitzats del seu pla de recuperació post-Covid, d’uns 800.000 milions d’euros de valor inicial. La partida nova més gran que s’hauria anunciat serien uns 20.000 milions en noves ajudes, una suma que representa poc més del 5% del pressupost de l’IRA nord-americana.
Més enllà del duel de xifres que cada capital és capaç de posar sobre la taula, cal destacar la mala forma econòmica del Vell Continent, combinada amb uns nivells d’inflació que continuen sent molt elevats a pesar d’una certa desacceleració de l’augment de preus.
Es preveu que Alemanya, que pateix una profunda crisi de la seva balança comercial, entri en recessió tècnica el primer trimestre d’enguany, i si bé altres països com França o Espanya escapen encara al creixement negatiu, 2023 podria canviar aquesta tendència.
Els Estats Units, per la seva banda, estan resistint molt millor que Europa. Això és degut en part a la fortalesa del dòlar i a les exportacions energètiques venudes a preu d’or al Vell Continent després de les sancions que la mateixa Brussel·les imposà a Rússia arran de la seva invasió d’Ucraïna.
En qualsevol cas, tant el pla europeu com el nord-americà presenten el dilema de continuar incrementant la despesa pública en un context fortament inflacionari i amb un dèficit públic cada cop més monumental. Els dos plans enfrontats corren doncs el risc d’alimentar encara més la propera crisi econòmica i del deute.
Tant el pla europeu com el nord-americà presenten el dilema de continuar incrementant la despesa pública en un context fortament inflacionari i amb un dèficit públic cada cop més monumental Share on X
Loading ...
