L’impacte econòmic de l’avortament

Malgrat que l’avortament torna a ser un tema central en l’escenari espanyol, com també en l’internacional, en el seu abordatge oblida una qüestió decisiva molt vinculada al progrés econòmic i, per tant, al bé comú. Es tracta del seu efecte sobre l’economia.

L’anàlisi d’aquest efecte ha de contemplar la relació de la xifra d’avortaments, no només amb el que és el seu amidament habitual, el nombre de casos per 1.000 dones, sinó que s’ha de relacionar amb altres dades essencials.

La primera i més decisiva és la del nombre de naixements; què significa sobre ells. També el balanç vegetatiu, perquè no és el mateix una elevada xifra d’avortaments en una societat demogràficament dinàmica, que en una altra en la qual es produeixen més defuncions que naixements. La taxa d’envelliment i el percentatge de joves són també altres paràmetres a considerar.

Si apliquem aquestes consideracions al cas català, constatarem que la dinàmica avortista a Catalunya és extraordinària i té un impacte que es farà notar sobre el nostre futur immediat i més llunyà.

Per començar cal destacar que es produeix un avortament per cada tres naixements. Les últimes xifres n’assenyalen 18.741 en el primer cas, per només 57.634 en relació amb les persones nascudes. És una proporció massa pesant. En el cas d’Espanya, la xifra, tot i ser alta, és d’1 a 4. Això fa que el 20% dels avortaments que es produeixen a Espanya es facin a Catalunya quan només significa el 16% de la població.

I tot això es du a terme en una població molt envellida on només el 15,81%, dades del 2022, té 15 anys o menys, mentre que quasi el 20% en té 65 o més. Aquest envelliment creix a un ritme de 3 a 4 dècimes per any. El resultat de tot això és que la mediana d’edat dels catalans esdevé singularment elevada i se situa cada vegada més separada del període de vida de màxima productivitat i això també té importants conseqüències.

En termes estrictament econòmics, el cost expressat en pèrdua de l’aportació econòmica al llarg del cicle de vida, és a dir el que cada persona activa aportarà de mitjana, significa, en dades del 2020, quasi 45.000 milions d’euros, el que representa quasi el 20% del PIB del 2020. Amb la mitjana d’avortaments actuals cada any, Catalunya destrueix un capital humà equivalent a tot el PIB del 2020. Aquest és un hàndicap molt poderós per al nostre creixement econòmic, amb el problema afegit que mai es pren en consideració.

Per tant, unes conseqüències ben definides.

Per una banda, una xifra d’avortaments massius que afecta sensiblement a la taxa de natalitat i al balanç vegetatiu té conseqüències negatives sobre la productivitat, com també les té l’envelliment i la mitjana d’edat creixent de la població. Cal recordar que en el cas català l’envelliment en les seves 2/3 parts és conseqüència de la baixa natalitat i només en 1/3 correspon a l’increment progressiu de l’esperança de vida.

L’altre greu problema és la reducció que any darrere any es fa de l’aportació de capital humà a llarg termini que signifiquen els naixements. Si s’observa el cicle de vida d’una persona, aquesta té una primera fase improductiva on el seu cost no té contrapartida fins que s’insereix en la vida laboral. Quan aquesta finalitza torna a ser un agent que fonamentalment genera un cost al sistema.

Aquells costos en els dos extrems del cicle de vida han de ser necessàriament compensats per les aportacions que es fa durant el període en el qual l’agent treballa. En la mesura que la massa de treball es redueix, aquesta aportació tendeix a disminuir. El resultat no és només una pèrdua de l’activitat econòmica, sinó també uns menors ingressos fiscals i de la Seguretat Social.

Aquests efectes tan negatius de l’avortament només es poden corregir amb una productivitat creixent. Però aquest és el problema crònic de l’economia espanyola i també catalana des de principis de segle.

La productivitat catalana és millor que l’espanyola, però continua sent notablement inferior a la de la zona euro i semblant a la de la UE a conseqüència del pes dels països de l’Est. Tot això referit a la productivitat del treball, que ha anat creixent des de l’any 2000, però mantenint les diferències tant a l’eurozona com als EUA que han registrat un creixement molt important al llarg d’aquest segle.

Per altra banda, la productivitat del capital ha estat de creixement al llarg del segle fins a arribar als 2015 i 2016, i en aquest cas sí que estem per sota la UE. Però sens dubte el factor més determinant és la productivitat total dels factors (PTF) que és la que determina bàsicament el creixement i aquí, si bé al principi de segle estàvem a la par a la que manifestava la UE a partir de l’any 2003, s’ha produït una clara diferenciació i ara ens situem per sota.

És evident que en aquest escenari el cost econòmic en termes monetaris del capital humà que es destrueix no té solució, més aviat al contrari, l’empitjora.

Com l’empitjora, també, la idea que la manca de naixements, pot ser substituïda per la immigració. Aquesta afirmació és un error en termes de capital humà, perquè la població immigrant fa una aportació sensiblement inferior i en aquest sentit afavoreix, si troba feina, una estructura productiva de baixa productivitat.

 Loading ...