És públic i notori que Barcelona viu assotada per un seguit de problemes crònics que han esdevingut crítics. La inseguretat i el desordre, la brutícia, la mobilitat, l’habitatge, la degradació de grans espais urbans… Ara cal afegir-ne un nou que ja és palès: la crisi de població.
D’acord amb les últimes dades de l’Idescat del 2021 sobre la població a Catalunya, es confirma la nostra davallada demogràfica. El saldo vegetatiu; la diferència entre naixements i defuncions, va ser de -11.708 persones. El saldo migratori interior va tenir com a resultat un altre signe negatiu de -3.708 persones. I només el saldo immigratori amb l’estranger va reportar un balanç positiu de 23.270 persones. El resultat final és un augment de la població de 7.951 persones i es posa pràcticament així fi al creixement total que s’anava registrant des del 2015.
Cal recordar, a més que abans d’aquella data els saldos totals eren negatius perquè la crisi econòmica va frenar la immigració exterior que és el que alimenta el nostre creixement demogràfic. Aquest fet representa que s’està produint un procés de descapitalització de la població perquè perdem habitants formats en el nostre sistema europeu i desenvolupat, i els substituïm per nouvinguts amb capacitats tècniques i educatives majoritàriament molt inferiors. En aquestes condicions, i això es percep en el mercat de treball, es pot constatar com hi ha abundància de mà d’obra barata que facilita el manteniment de baixos nivells salarials, i alhora hi ha fortes tensions en determinats capítols de mà d’obra especialitzada i ben formada. És un pèssim camí per al nostre futur.
En aquest context, l’evolució de Barcelona resulta pensívolament preocupant. El Barcelonès ha estat la comarca que més habitants ha perdut, 4.719, seguida del Maresme amb 1.157 i el Baix Llobregat i el Bages amb xifres que no arriben als 500 habitants. Aquesta sagnia de població es manifesta en l’estructura d’edats. Només el 14% d’habitants del Barcelonès tenen entre 0 i 15 anys. És, posem per cas, el mateix nivell que algunes comarques primerenques com l’Aran o la Cerdanya, que encara presenta unes característiques millors. Hauríem d’anar a comarques històricament buidades com la Terra Alta, el Priorat, els Pallars o la Ribagorça per trobar una proporció de gent jove significativament inferior a la del Barcelonès. Aquesta és una gran i preocupant paradoxa. El motor del desenvolupament català cada vegada té menys gent jove i presenta una població més envellida.
En aquesta comarca bàsicament Barcelona ho és tot, però les seves xifres són encara pitjors perquè segons l’últim padró municipal el 2021 van marxar de la ciutat 133.327 persones. És moltíssima gent per a una població de poc més d’1,5 milions d’habitants. I van passar a viure-hi 117.300. Bàsicament immigrants estrangers. El resultat és una pèrdua de 16.027 persones que dona una idea clara de la davallada demogràfica de la ciutat.
Resumint: Catalunya perd població pel balanç vegetatiu i per l’emigració interior i en guanya per l’immigració de l’estranger. Aquest fenomen es dona de forma més aguda al Barcelonès, i en el cas del cap i casal, ni tan sols la migració exterior aconsegueix frenar la pèrdua de població. A més, en el cas de Barcelona, la gent que marxa és la de matrimoni joves i de mitjana edat amb fills, amb la qualcosa el que el procés de descapitalització i envelliment de la ciutat s’accentua.
Loading ...
