El sistema educatiu a Espanya i encara d’una manera més accentuada a Catalunya es caracteritza per la seva baixa inversió educativa. A Catalunya en concret significa poc més del 2,6% del PIB i és de l’ordre de 3 vegades inferior a la mitjana europea. La despesa educativa espanyola és lleugerament superior i, per tant, continua molt per sota de la que es produeix en el nostre entorn. Aquí tenim un primer problema.
Però, no és ni molt menys l’únic, perquè, alhora, el rendiment d’aquesta despesa és molt menor que el d’altres països. Polònia, amb una despesa per alumne notablement inferior a l’espanyola, obté resultats d’excel·lència. De fet, el nostre rendiment escolar expressat en aquest cas en la relació despesa i resultats, només té punt de comparació amb països com Bulgària i Romania. A aquest panorama, que reflecteix la baixa eficiència del nostre sistema escolar, cal afegir-hi la conseqüència: som dels primers en joves que ni estudien ni treballen, en fracàs escolar i en abandonament prematur dels estudis. També som dels països d’Europa en els que hi ha una major proporció d’alumnes en els nivells més baixos de qualificació i on n’hi ha menys en els més alts.
La situació és una veritable emergència educativa i les mesures del govern amb la nova llei, la Lomloe, aprovada una vegada més sense el més mínim consens ni consultes amb la comunitat educativa i les famílies, només fa que disfressar els resultats amb avaluacions més imprecises i generoses, de manera que el fracàs escolar aparegui amb menys força. Per exemple: Espanya, que encapçala també el nombre d’estudiants repetidors, passarà a una situació d’excel·lència perquè la norma ha eliminat aquesta categoria; sigui com sigui passes de curs.
La majoria d’experts independents van assegurar que la nova llei comportaria més problemes que solucions perquè a més capgirava tota la metodologia d’ensenyament sense preparació prèvia dels docents ni disponibilitat dels materials necessaris. La resposta, ara ja amb el curs iniciat i veient la situació, és que centenars i centenars de professors demanen que s’aturi l’aplicació perquè s’ha dut a terme de manera precipitada. Les administracions han elaborat tard els currículums i ara exigeixen uns terminis per a la programació inassolibles, alhora que es queixen de l’excés de burocràcia que s’ha generat.
Moltes comunitats autònomes, 7 en total, no havien aprovat els currículums a l’inici del curs. La secció d’educació del CSIF, per una banda, i CCOO, per l’altra, venen catalanitzant aquest descontentament que té també en els canvis introduïts a la selectivitat un altre motiu de protesta. Per exemple, s’han fusionat 5 assignatures que tenien exàmens independents en un únic exercici simplificat tipus test. Aquesta metodologia d’examen s’aplica fins i tot a Llengua i Literatura on es pressuposa que els alumnes han d’analitzar textos, resumir i argumentar.
El resultat és que la nova llei complicarà encara més la situació.
En aquest context, a l’escola es produeix una veritable exaltació i perversió de la sexualitat guiada per la doctrina de les identitats sexuals i cada vegada més per la transsexualitat. Aquest fet permet explicar com és possible que el 20% de les noies estudiants de Catalunya es declarin bisexuals, segons l’última enquesta del CIS, quan aquesta magnitud es movia habitualment, aquí i als països del nostre entorn, en xifres que difícilment superaven el 4%.
Fa poc Maricel Chavarría explicava en un article a La Vanguardia, com el programa Coeduca’t de la Generalitat convida a acariciar i fer massatges entre els nens d’un grup d’aprenentatge d’educació sexual. Com se’ls ensenya amb 3 anys a masturbar-se. Als 8 anys, el taller Consentim els proposa vídeos o fragments de pel·lícules amb escenes sexuals i els demana que escriguin quines sensacions els hi ha despertat.
Tot això combinat amb una creixent intervenció de la doctrina queer en el sistema educatiu, que fa que en algunes escoles es desenvolupin tallers trans o de flexibilitat de gènere “amb artistes que vesteixen arnès de cuir i cadena de gos. Tot això per a nens i nenes en edat primerenca…”. Aquest volgut desordre sexual que opera des del poder públic es fa des de presumptes partits que un sector de la població, ves a saber perquè, consideren partits d’ordre, cas del PSC i d’ERC a Catalunya. I com plou sobre mullat, totes aquestes desgràcies s’apliquen a una joventut que, a més, té un problema creixent de dependència d’internet. Un 80% dels joves de 15 a 19 anys fan servir tecnologies digitals en el seu temps lliure en una mitjana de gairebé 7 hores diàries!
En aquest context, com es pot pensar que el futur del país camini per la via de la millora si el fonament, que és el nivell educatiu i de formació en tots els àmbits, presenta aquestes característiques tan desastroses?