Els principis innegociables

Benet XVI durant el seu papat va parlar diverses vegades del que anomenava “principis innegociables”. Ho va fer també l’any 2006 en unes jornades sobre Europa organitzades pel Partit Popular europeu on se’l va convidar a fer un discurs. Allà el Papa va remarcar que “aquests principis no són veritats de fe, encara que rebin de la fe una nova llum i confirmació. Estan inscrits a la mateixa naturalesa humana i, per tant, són comuns a tota la humanitat. L’acció de l’Església en la seva promoció no és, doncs, de caràcter confessional, sinó que s’adreça a totes les persones, prescindint de la seva afiliació religiosa.”

El Papa Benet va resumir així aquests principis innegociables i universals:

“— protecció de la vida en totes les etapes, des del moment de la concepció fins a la mort natural;
– reconeixement i promoció de l’estructura natural de la família, com a unió entre un home i una dona basada en el matrimoni, i la seva defensa contra els intents d’equiparar-la jurídicament a formes radicalment diferents d’unió que, en realitat, la fan malbé i contribueixen a la seva desestabilització, enfosquint el seu caràcter particular i el seu irreemplaçable paper social;
— protecció del dret dels pares a educar els seus fills.”

Evidentment, aquests no són els únics principis que des de la perspectiva catòlica han de regir l’actuació dels governs. La doctrina social de l’Església abasta tots els àmbits del bé comú. Però que un home savi com Benet XVI recordés aquests tres principis innegociables als diputats del grup popular europeu, suposats hereus de l’antiga democràcia cristiana que va forjar el que avui és la Unió Europea, ja ens indica clarament que d’aquí plora la criatura.

Referint-nos més concretament a l’estat espanyol i començant pel dret a la vida, cada una de les lleis de l’avortament aprovades pel PSOE mentre governava han estat mantingudes pel Partit Popular quan aquest ha tingut la majoria. Tal com ja s’ha manifestat Núñez Feijoo, i si del seu partit depèn, la cosa té pinta de continuar igual en un futur si s’aprova la proposta de llei actualment en tramitació.

En aquest àmbit Espanya ostenta un escàndol sense precedents a Europa: 12 anys després de la seva interposició continua en el calaix sense resoldre’s el recurs d’inconstitucionalitat contra de la llei de l’any 2010 anomenada de “Salud Sexual y Reproductiva y de Interrupción Voluntaria del Embarazo”, un títol que és tot un homenatge a la manipulació del llenguatge. Aquesta llei contradiu obertament la doctrina de l’anterior sentència del Tribunal Constitucional d’11 de abril de 1985, que establia que “l’Estat té l’obligació de garantir la vida, inclosa la del nascituris, (article 15 de la Constitució), mitjançant un sistema legal que en suposi una protecció efectiva.”

Sobre el matrimoni i la família, també s’han mantingut les reformes legislatives de l’època de Zapatero que persegueixen facilitar al màxim la dissolució del vincle conjugal (divorci exprés) en perjudici de l’estabilitat familiar, i desnaturalitzar el vincle conjugal incloent en el concepte legal de matrimoni la unió de parelles del mateix sexe. Qüestió, aquesta última, estrictament ideològica atès que si del que es tractava era d’atorgar els mateixos drets a les unions de parelles homosexuals, això es podia fer sense necessitat d’incloure-les en el matrimoni. Fent’ho es trastoca la naturalesa d’una institució universal i mil·lenària i se la desvincula de la seva finalitat procreadora.

Pel que fa al dret dels pares a educar els fills, el “no podemos pensar de ninguna de las maneras que los hijos pertenecen a los padres” no va ser una relliscada de l’anterior ministra d’educació, sinó un principi polític que la llei espanyola i el govern de la Generalitat es preocupen d’anar aplicant obstinadament. Avui la Generalitat s’ha convertit en una màquina de fagocitar escoles concertades. Cada absorció es presenta com un avanç i una victòria. Però un país amb majoria d’escoles públiques i amb escoles d’iniciativa social només pels més rics és un país menys lliure i democràtic.

La pròpia pàtria potestat de mares i pares és objecte d’una greu erosió en les noves lleis que té previst aprovar l’actual majoria parlamentària espanyola. Les adolescents de 16 anys, que necessiten una autorització materna o paterna per sortir un dia d’excursió amb el seu institut, podran avortar o fer una operació de canvi sexe sense coneixement ni consentiment dels seus pares.

L’ensulsiada moral de la nostra classe política, per molt que respongui a raons i causes identificables, no deixa de tenir quelcom de misteriós. Igualment, costa molt d’entendre la manca d’anticossos a la societat davant aquestes epidèmies ideològiques que ensorren els seus fonaments. En el cas de Catalunya els partits que defensen la independència política remen a favor d’aquest canvis legislatius que acceleren encara més l’enfonsament de la natalitat catalana, que amenaça la subsistència de Catalunya com a nació.

Per acabar de reblar el clau, el progressisme woke enganxa automàticament l’etiqueta d’ultra, extremista o fòbic a tota persona, corrent ideològic o partit que gosa sortir del marc mental políticament correcte, per cancel·lar-lo social o políticament. Avui està molt mal vist defensar allò que ens ha permès subsistir i avançar com a civilització: coses tan “carques” com el matrimoni entre un home i una dona, la natalitat, l’obvietat que naixem homes o dones, o que la vida és el dret primer i fonamental sense el qual no n’hi ha cap altre.

Si esteu convençuts de la necessitat de mantenir aquests principis innegociables i us diuen que això avui només ho defensa VOX, Meloni o Orbán, els hi podeu contestar que aquest principis eren els dels nostres avis i de les generacions anteriors, dels quals hem heretat tot el que som i tenim. Amb els nous principis d’avui, no està gens clar que podrem transmetre als nostres fills i nets.

Publicat al Diari de Girona el 21 de novembre de 2022