Malgrat que Espanya presenta un bon nivell d’inflació general comparat amb el conjunt de països de la zona euro, amb un 7,3% quan la mitjana està situada en un 10,6%, en realitat la política duta a terme pel govern comporta un important fracàs en controlar la inflació que més afecta les famílies: la dels aliments i les begudes, que presenten una taxa que més que dobla la de la inflació general. Concretament a l’octubre s’ha situat en un increment del 15,4%, un fet que contribueix a deteriorar en gran manera les rendes de les persones, sobretot les que tenen ingressos per sota la mitjana, donat que com és ben sabut els salaris estan creixent a un ritme molt inferior.
Aquest és el primer i important fracàs del govern, el preu dels aliments, perquè a més la previsió és que aquests nivells de dos dígits es mantinguin durant mesos.
Si a aquest fet se li afegeixen els importants increments dels lloguers, sobretot a les grans ciutats, tindrem un panorama microeconòmic que res té a veure amb els valors de les magnituds generals que es puguin manegar. Per tant, la idea que s’ha controlat la inflació general comporta una visió deformada de la realitat de com l’increment dels preus, alimentació i lloguers, afecten a la població.
És un fet inexorable? No. El govern podia haver adoptat, pot encara, una mesura clara i concreta: reduir l’IVA dels aliments a fi d’aconseguir que l’impacte fos molt menor, perquè lògicament l’augment del preu es veu multiplicat per l’efecte de l’IVA, que això sí, té una conseqüència molt positiva per al govern perquè li permet ingressar molts més diners per aquest impost. O sigui, que a més de la inflació hem de suportar a les nostres espatlles els guanys que gràcies a ella obté el govern, que a més no en fa un bon ús.
Perquè aquesta és l’altra cara de la moneda. La bonificació de 20 cèntims per litre de benzina i gasoil és una mesura absolutament contraproduent per dues importants raons. La primera perquè reben la mateixa subvenció els “rics” que els “pobres”. Més ben dit, els primers, que acostumen a tenir vehicles més potents, es veuen més beneficiats. Era molt més lògic no aplicar aquesta mesura, que a més és caríssima, i procedir a rebaixar el preu de l’IVA.
Però el govern no ha actuat així perquè les seves accions no estan presidides per criteris de racionalitat econòmica ni de benefici a la població. El que busca és un guany electoral i aquest es veu més clarament reflectit si es van donant uns ajuts, que no si es dicta una mesura general que aviat resta en l’oblit. En el cas de la subvenció als combustibles, a més, és una pràctica totalment contrària als criteris de la transició ecològica perquè incentiva el consum de combustibles derivats del petroli.
Els exegetes de les polítiques del govern atribueixen la reducció de la inflació a l’excepció ibèrica. És a dir, a les mesures de les quals gaudeixen Espanya i Portugal de posar un límit al preu del gas. Però en la seva aplicació pràctica, aquest fet ha tingut una incidència reduïda. Només cal veure com França té una inflació (7,1%) encara menor que l’espanyola i no frueix d’aquesta mesura. I Portugal, que sí que la té igual que Espanya, situa la inflació al mateix nivell de la mitjana comunitària, 10,6%.
Sobre els consumidors les conseqüències poden resumir-se així: els principals beneficiaris del topall del preu del gas són els consumidors regulats per PVPC i els lliures amb preu indexat al mercat. Per aquest grup la reducció de la factura ha estat del 16% en relació amb el preu que haurien d’haver pagat sense l’aplicació del mecanisme. Però per als consumidors que tenen vigent el contracte lliure a preu fix, aquest topall no els ha afectat per a res. D’altra banda, ja és sabut que el preu que es realitza incorpora un cost addicional de compensació que incrementa la factura. En resum, hi ha hagut un impacte, però com deia, ha estat parcial i per si mateix no explica l’evolució de la inflació espanyola.
Aleshores, per què Espanya té una inflació general menor? Per una raó ben coneguda del món econòmic. Perquè l’atur espanyol és el més alt d’Europa i una taxa elevada d’atur és incompatible amb una inflació elevada. Així de senzill, així de concret. És més, el govern espanyol hauria d’explicar com, malgrat aquest nivell de gent que no treballa, té una inflació important quan en realitat hauria de ser teòricament menor. A més, cal afegir que l’atur espanyol, després de la modificació de la legislació laboral, no és real perquè una gran part dels contractes fixos discontinus en realitat oculten persones que no estan treballant que cobren de l’atur, però que no figuren a les llistes. Tota aquesta bola de neu actua de manera eficaç per controlar els preus generals.
El tercer factor de fracàs és que les ajudes que han d’arribar als més vulnerables, el famós escut social, no ho fan i els sindicats ja han avisat al ministre Escrivá del fracàs de l’ingrés mínim, donat que s’han refusat el 73% de les peticions. UGT, CCOO i CSIF han convocat per aquest divendres una concentració davant el ministeri de Seguretat Social per protestar pel pèssim funcionament d’aquesta mesura, la de l’ingrés mínim, que estava pensada per atenuar l’impacte de les crisis sobre les famílies amb menys ingressos. De fet, del pressupost dedicat a aquest capítol, només s’ha executat el 56%. I queden pendents de sol·licitud un 57% dels possibles beneficiaris, que representen 400.000 llars, és a dir, més d’1 milió de persones. L’afegit addicional és que fins i tot els que el reben veuen també com aquesta minsa compensació ha quedat deteriorada per la inflació. És minsa perquè representa una prestació mitjana de 194 euros mensuals per beneficiari i 437 euros per llar. Aquesta paupèrrima aportació explica el perquè, per exemple, Càritas i els Bancs dels Aliments estan absolutament desbordats.
Loading ...
