Pas a pas el País Basc es va convertint, sense donar-li el nom, en un veritable estat lliure associat, un escenari en el qual el llibre Més enllà de l’autonomia de Josep Miró i Ardèvol ja assenyalava com el millor objectiu per a Catalunya.
El País Basc fa aquest procés pas a pas aconseguint compensacions importants del govern Sánchez com les dues últimes: la pròrroga del mètode de càlcul de la quota basca i el reconeixement de les seleccions de pilota basca i surf amb una esmena a la llei de l’esport.
Però, aquest procés paulatí tindrà la seva culminació global en principi al 2024 quan presentin el nou Estatut. Cal recordar que el PNB no ha tingut gens de pressa en reformar el seu, a diferència de Catalunya, i encara manté el de 1979. Actualment, hi ha una comissió al País Basc que treballa per assolir el màxim consens amb el nou plantejament que intentaria culminar aquest estatus de lliure associació estatal, sense donar-li aquest qualificatiu.
Els punts bàsics d’aquesta revisió serien: el reconeixement nacional, precisar i protegir el poder polític que reconeix la Constitució de la invasió de lleis orgàniques de l’estat, l’existència d’una instància que no fos l’actual Tribunal Constitucional per dirimir els conflictes territorials creant d’aquesta manera un nou àrbitre i reconèixer la capacitat de decidir el seu futur en cada moment històric de manera pactada i respectuosa amb l’ordenament jurídic.
No és poca cosa ni vol dir que ho assoleixin, però tenen un full de ruta clar i és evident que progressen en la seva consecució.
Aquesta realitat contrasta molt amb la situació catalana, en la qual ERC ha renunciat clarament a una estratègia independentista, mentre que JxCat viu en un embolic marcat per tres polaritats: els convergents, els lauristes i Puigdemont, tot això emmarcat per la direcció del secretari general que, o bé té una gran astúcia i espera el seu moment, o bé senzillament no té autoritat suficient per imposar-se. En aquest moment d’aquesta pel·lícula tot gira entorn de Trias. O ell es presenta o el no-res amenaça a la principal força independentista. Però, per a més gran paradoxa, cal dir que sense el potencial del passat, l’independentisme continua molt arrelat a escala popular. Podríem dir que sobreviu.
La frustració és gran perquè hi ha consciència de l’engany que es va produir en el passat amb l’independentisme, a termini fix i a curt termini les famoses estructures d’estat, que només existien sobre el paper pel que fa a les noves, mentre que les de sempre, cas de la policia autonòmica, s’han vist fortament deteriorades per la gestió dels governs independentistes i, particularment en aquesta última fase, sota la direcció del conseller Elena, que, amb la seva voluntat d’imposar una feminització forçada del cos de policia ha generat l’esclat de l’última crisi.
Mentrestant, la bossa de resultats obtinguts de l’estat espanyol i les competències del nou estatut no s’exerceixe. Ara Nadal, nou conseller, reclama com a desideràtum el compliment d’aquest Estatut. És un viatge ben curiós el que està fent l’organització política de Junqueras: d’empènyer a Puigdemont a proclamar la independència a assumir que el que cal fer és desenvolupar l’autogovern que es posseeix. Per aquest viatge no feien falta tantes dramàtiques giravoltes.
Però el pas del temps no perdona i el que són problemes s’acaben convertint en crisi. És el que passa amb la sanitat, que travessa una manca creixent de metges i de personal sanitari. El forat que no es resol augmenta per vies diferents: per la jubilació, un fet perfectament previsible, i la marxa a altres comunitats autònomes que paguen més, com Aragó, o senzillament, fent un pas més a França.
També el que eren problemes es van transformant en crisis estructurals. Ens referim a la pèrdua de control de barris conflictius on un delicte es converteix, no ja en un fet habitual sinó en una acció de domini sobre aquell territori. Succeeix en part del Raval a Barcelona, però també a La Florida a l’Hospitalet, a Sant Cosme a El Prat, a la Mina de sempre, a Sant Adrià, al barri vell de Tortosa i a barris de Salt i de Girona en una llista de territoris urbans en crisi que va creixent sense que les solucions es facin presents.
