Aquest és el nom d’una pel·lícula de 1987, dirigida per Brian de Palma, que va ser un gran èxit i que fa referència a un grup d’agents federals que perseguia el crim organitzat a Chicago concretament i, sobretot, Al Capone durant la llei seca. Avui al nostre país també hi ha intocables, però són d’un perfil molt diferent.
Una gran part dels acudits del famós Chiquito de la Calzada avui serien irrepetibles, perquè utilitzava en moltes ocasions l’expressió “mariquita” i aquesta és avui una expressió censurada. El gran escàndol de la bretolada dels estudiants del Col·legi Major Elías Ahuja de Madrid han comportat declaracions per part del president del govern i la intervenció de la fiscalia en una desmesura digna de millor causa, i contrasten amb el fet quasi simultani de la celebració de les blasfèmies comeses pel vicepresident valencià per part de Pablo Iglesias no tinguin la més mínima repercussió.
En pocs dies Tamara Falcó va passar de ser idolatrada a vituperada fins a l’extrem d’haver hagut de participar en una mena d’auto de fe al programa El Hormiguero, del qual és col·laboradora, per demostrar que la seva assistència i intervenció al congrés de la família a Mèxic no representava una agressió contra els grups LGBTI. Assistir a un congrés de la família que defensa la família de tota la vida significa alinear-se amb l’homofòbia i demostrar orientacions feixistes. Fins aquest extrem hem arribat.
Casillas a través del seu compte de Twitter ha hagut de posar-se de genolls i demanar perdó perquè havia aparegut un missatge, l’exporter de Reial Madrid diu a conseqüència d’haver estat piratejat, en el qual afirmava que era gai. Deia “espero que em respectin. Sóc gai”. Casillas afirma que això ha estat introduït per un pirata informàtic, però és igual, aquesta simple expressió li ha valgut ser lapidat pel col·lectiu LGBTI perquè han considerat que es feia una broma intolerable a les seves expenses donat que, segons l’explicació d’ells, “Casillas surt amb una noia diferent cada dos per tres i per fer-se el graciós diu que és gai”. Fins aquest extrem arriba la ultrasensibilitat dels nous “intocables”.
Tota al·lusió que no sigui un elogi immoderat, ja no diguem tota crítica a les tendències homosexuals i a les dones, és considerada com un discurs d’odi, en un cas, i com a masclisme, en un altre, i, com a tal, susceptible d’una diligent actuació per part de la fiscalia amb motiu d’aquest delicte.
El delicte d’odi s’està utilitzant com un instrument implacable de censura i repressió que atenta d’una manera absoluta, amb la col·laboració de la mateixa fiscalia, contra la llibertat d’expressió. És evident que existeixen dues formes de mesurar la qüestió: una és la d’escriure que “les úniques esglésies que il·luminen són les que es cremen”, proferir i reiterar blasfèmies que fereixen els sentiments profunds d’una bona part de la ciutadania, això no significa res des del punt de vista de la infracció penal, forma part de la llibertat d’expressió que no s’ha de reprimir. L’altra és tot allò que tingui a veure amb els grups LGBTI i amb el feminisme de gènere i que comporti una crítica o unabroma; en aquest cas té tots els números de ser reprimit o com a mínim vilipendiat. Queda clar qui són els intocables.
Loading ...
