La Comissió Europea que pretenia ser la més geopolítica de la historia de la institució, en paraules de la seva presidenta Ursula von der Leyen, ha tornat a demostrar la seva escassa habilitat i nul·la influència en el veïnatge europeu.
Converses ja ha parlat en altres ocasions de les humiliacions que les autoritats europees, incapaces d’actuar eficaçment en defensa dels nostres interessos, han patit els darrers anys. A aquestes s’hi suma ara la deixadesa infligida a Armènia davant del seu rival històric i agressor, l’Azerbaidjan.
Armènia no sols té profunds vincles culturals amb Europa (se la considera el primer estat cristià del món) i disposa d’un acord d’associació global signat al 2017 amb Brussel·les, sinó que des de fa dos anys pateix les agressions del seu veí de majoria musulmana, l’Azerbaidjan, molt més ric i ben equipat gràcies a les rendes que obté de les energies fòssils.
En un nou episodi d’una crisi que dura des del desmantellament de l’imperi soviètic pels voltants del 1990, tropes turques i azerbaidjaneses s’han tornat a concentrar a la frontera amb Armènia i el que resta de les regions de majoria armènia que no foren perdudes durant l’ofensiva i posterior ocupació azerbaidjanesa del 2020.
Arribats a aquest punt, cal fer marxa enrere i recordar que l’imperi otomà dominat pels turcs, ètnia majoritària tant a Turquia com a l’Azerbaidjan, fou responsable del primer genocidi reconegut com a tal del segle XX, i que buscava exterminar la cultura armènia.
Ara, l’Azerbaidjan no amaga la seva intenció d’ocupar noves regions, fent témer un nou episodi de neteja ètnica.
Els cercles de poder d’Ankara i Bakú (capital d’Azerbaidjan) segueixen alimentant un profund racisme anti-armeni i mostrant la seva voluntat de destruir l’antiga nació armènia.
Per tal d’ aterroritzar la població, no dubten a recórrer a tàctiques brutals com difondre a les xarxes socials les atrocitats comeses contra la població civil. El propi president azerbaidjanès, Aliyev, s’ha referit als armenis com “gossos que cal fer fóra de la regió”.
Enguany, amb Rússia bolcada en la seva invasió d’Ucraïna, la seva influència en els països de l’orbita post-soviètica perilla més que mai.
L’Azerbaidjan i Turquia no han dubtat en aprofitar l’oportunitat per esmicolar la fràgil pau obtinguda fa dos anys i que ja era avantatjosa pels interessos dels dos països de parla turca, entrant en territori armeni aquest cop no reivindicat per Bakú.
Aquest cop, sembla que ha estat la intervenció dels Estats Units el que hauria impedit noves hostilitats per part dels azerbaidjanesos. No obstant, després de la visita a Erevan, la capital armènia, de la presidenta de la Cambra de Representants nord-americana, la demòcrata Nancy Pelosi, Azerbaidjan ha reprès els atacs.
Mentrestant, Europa es mira el panorama de lluny. La seva iniciativa d’un procés de pau sembla cada cop més impossible de culminar amb èxit. Sobre el terreny, són les armes les que decideixen.
A més, Brussel·les és sempre poc procliu a criticar Turquia, ja que Alemanya hi té importants interessos econòmics i ha de gestionar una nombrosa comunitat turca que viu en el seu territori. Sense parlar de l’arma de destrucció massiva d’Erdogan, la immigració provinent de Síria.
Però en aquest cas, la vergonya per a Europa és encara més important perquè la pròpia presidenta de la Comissió, Von der Leyen, visità Bakú amb gran pompa el passat mes de juliol per anunciar nous acords de subministrament energètic entre l’Azerbaidjan i Europa.
Aquests són part dels esforços de “diversificació” energètica de la UE per assegurar el seu subministrament després de les sancions imposades per Brussel·les contra Moscou.
En resum, Brussel·les deixa de comprar gas i petroli a un agressor (Rússia), per passar a adquirir-lo a un altre (l’Azerbaidjan). I per a més inri, és notori que l’Azerbaidjan revèn petroli que compra a Rússia a preus molt avantatjosos.
En definitiva, un cop més, la Comissió Europea brilla per la seva curtesa de mires i contradiccions. No tan sols és incapaç de defensar els seus propis interessos en els àmbits econòmics i geopolítics, sinó que abandona un aliat natural i sofert en mans de dos règims autoritaris àvids de la seva destrucció.
Loading ...
