El darrer mes de juliol, el Banc Central Europeu (BCE) anuncià un nou instrument de política monetària anomenat Instrument per a la Protecció de la Transmissió o IPT.
Es tracta d’una eina que, segons la presidenta del BCE Christine Lagarde, ha de permetre contrarestar “dinàmiques dels mercats que suposin una amenaça seriosa a la transmissió de la política monetària a través de la zona euro”.
Com en el seu moment afirmà Víctor Pou en aquest mateix diari, es tracta “d’un instrument creat per comprar, si calgués, el deute dels països en dificultats per finançar-se en els mercats, és a dir, els països del sud d’Europa, els mediterranis, casa nostra”.
Que el BCE disposi d’un arma que li permeti en darrer recurs sostenir la moneda única europea és en principi una bona noticia. No obstant, si s’empra de forma massiva i indiscriminada per rescatar països com Espanya, Itàlia, Grècia o inclús França (aquest darrer país mereixeria una atenció especial que de moment no està rebent), els riscos en matèria d’estabilitat fiscal i econòmica són immensos.
De fet, els mercats ja varen rebre l’anunci de l’IPT amb escepticisme. En comptes de fer remuntar l’euro, la seva davallada ha prosseguit fins que, a finals de setembre, segueix situant-se per sota de la paritat amb el dòlar.
El principal problema de l’IPT és la seva manca de definició, que incentiva a que els governs abusin dels avantatges que ofereix. El BCE tan sols imposà quatre condicions molt vagues per activar l’IPT: conformitat amb el marc fiscal de la UE, absència de desequilibris macroeconòmics severs, deute sostenible segons les conclusions d’un conjunt d’institucions i acceptació d’altres recomanacions de la UE.
A la pràctica, i com explica l’economista i eurodiputat Luis Garicano al Financial Times, la primera condició es troba neutralitzada ja que l’UE ha concedit un període de gràcia que ha prolongat fins al 2023 inclòs. La segona i la quarta no semblen massa efectives ja que deixen a la UE un ampli marge d’interpretació.
En el moment de la veritat, sols Polònia i Hongria s’han vist obstaculitzades, però per qüestions polítiques i no pas econòmiques.Tots els altres plans de recuperació han rebut el vist-i-plau (més que qüestionable en el cas de països com Espanya, on es destinen diners per exemple a canviar finestres).
Pel que fa a la tercera (deute sostenible), una simple declaració de les institucions que digui que el deute és sostenible sembla ser suficient.
Per si no fos poc, el BCE es reserva el dret de prendre aquests quatre criteris com simples “elements d’entrada” (“inputs”).
En definitiva, el BCE s’ha posat ell mateix en una situació insostenible: amb l’IPT, ha enviat tots els mals senyals possibles als mercats. Aquests ara temen, i amb raó, que els països més endeutats segueixin incrementant el seu dèficit sense límits mentre l’IPT segueixi existint.
Governs com l’espanyol o el francès, ben poc responsables en matèria de disciplina fiscal, seguiran gastant sense comptar a base de subsidis indiscriminats als carburants, subvencions a l’energia, revaloritzacions de pensions i sous del sector públic…
A més, Madrid, París o Roma sabran perfectament que si el BCE atura el programa de l’IPT, posarà en risc el conjunt de la zona euro.
En definitiva, amb la seva falta de voluntat per apujar els tipus d’interès i alhora desplegant l’IPT, el BCE ha decidit prorrogar de forma totalment artificial l’era de l’endeutament desmesurat. En realitat, però, la història acabarà atrapant igual al Banc Central Europeu, que en un moment o altra haurà d’assumir responsabilitats i fer front a una situació cada cop més desesperada pel futur de l’euro.
La ressaca, com assenyalàvem en un altre article, és inevitable. L’única diferència és que, com seguim consumint alcohol desmesuradament, quan arribi serà encara pitjor. I els responsables principals d’aquesta gravíssim situació són, tràgicament, els mateixos que segueixen dirigint-nos.
Loading ...
