Les darreres notícies que arriben de l’estret de Taiwan no són tranquil·litzadores: dies després d’haver iniciat els exercicis militars entorn a l’illa de més abast de la història, Pequín ha anunciat que “continuava realitzant entrenaments conjunts sota condicions de guerra real”.
Més enllà del nerviosisme que aquestes maniobres estan causant tant a Taipei com a Washington, hi ha un fenomen de fons que és molt més preocupant.
Des dels anys 50, una nova guerra entre els Estats Units i la Xina comunista ha estat una possibilitat. Real però més o menys remota.
Des de fa uns mesos, en canvi, nombrosos experts han deixat de considerar-la una mera possibilitat per tractar-la com un esdeveniment probable. Així expressa la seva preocupació el reconegut periodista Gideon Rachman, editor en cap d’afers internacionals del Financial Times.
Des de que l’actual president xinès Xi Jinping arribà al poder al 2012, la postura de la Xina ha guanyat en bel·licositat
La retòrica de Pequín respecte Taiwan ha oscil·lat tradicionalment entre la fermesa i l’agressivitat. Però des de que l’actual president xinès Xi Jinping arribà al poder al 2012, la postura de la Xina ha guanyat en bel·licositat.
Sota els seus mandats, Pequín ha construït bases militars en illes artificials al Mar de la Xina Meridional, i ha incrementat notablement la seva despesa militar. De fet, l’armada xinesa ja disposa de més unitats navals que la dels Estats Units.
Sota el president Xi Jinping, la Xina ha passat de la seva tradicional postura de que un dia Taiwan havia de reincorporar-se al territori continental a deixar entendre que aquest pas s’havia de fer en un futur relativament proper.
A l’altre extrem del taulell, als Estats Units hi ha un consens cada vegada més gran de que cal parar els peus a la Xina. L’administració Biden no tant sols ha mantingut els aranzels a Pequín de Donald Trump, sinó que ha ampliat les restriccions i pujat el to encara més. Els llaços de Washington amb Taiwan són també cada cop més estrets.
El mateix Biden ja ha insinuat tres cops que els Estats Units defensarien Taiwan en cas d’atac xinès, cosa que representa una diferència clau respecta la política tradicional nord-americana d’amistat envers Taipei però d’ambigüitat estratègica.
Els Estats Units semblen estar convençuts que el seu futur com a primera potència mundial es jugarà a Taiwan.
Per acabar de complicar les coses, els mateixos taiwanesos es mostren cada cop més esverats davant la perspectiva de que els comunistes xinesos prenguin el control de la seva illa.
Taiwan està governat des del 2016 per la presidenta Tsai Ing-wen, considerada com favorable a la independència formal del país tot i que coneixedora dels riscos que això implicaria, s’ha sempre estat de deixar entendre que aquest era el fi de la seva política.
En qualsevol cas, les joves generacions de taiwanesos veuen clarament el seu futur com diferent del del continent. Quelcom que esvaeix tota esperança de Xi Jinping d’annexionar l’illa de forma pacífica.
En definitiva, entorn al volàtil estret de Taiwan trobem una potència emergent que considera inevitable dominar Taiwan, una població local que no vol ni sentir-ne parlar i un aliat d’aquests últims que considera que a Taiwan s’hi juga el seu destí del segle XXI.
En aquestes circumstàncies, que esclati una guerra podria esdevenir una profecia autocomplerta.
