Un recent treball de la Fundació ANAR informa sobre Delictes contra la llibertat i indemnitat sexual a Espanya el 2019, que ha tingut una àmplia difusió, dona compta que s’han multiplicat per cinc en una dècada les violacions en grup i que les trucades per abusos sexuals entre 2020 i 2021 han crescut un 80%. Cal recordar que aquesta fundació de llarg recorregut està especialitzada a atendre sobretot la violència en la infància. Fa pocs mesos ja va publicar un altre informe sobre la violència sexual cenyit als casos dels menors i al llarg de l’última dècada. Per tant, té experiència, així com informació de camp pròpia, a més que pugui manejar les fonts documentals de caràcter oficial.
També cal recordar que després de l’episodi de la manada, la violació per part d’un grup d’homes a una noia en les festes de Sant Fermí de l’any 2016, va comportar una campanya i un enduriment de la figura fiscal. El resultat, com està a la vista, ha estat tot el contrari del que es podia esperar, més delictes en grup. És un problema generalitzat, que dissortadament presenta la prevalença més gran a Catalunya i en concret a la ciutat de Barcelona.
També és un altre element de reflexió perquè en el lloc on les campanyes són més insistents i el feminisme té més pes i manifesta una major capacitat d’influenciar en els poders públics, de fet governa a la Barcelona de Colau, els resultats són els pitjors de tota Espanya.
El primer trimestre del 2022 a Catalunya s’han produït 167 infraccions penals d’aquesta naturalesa. Seguida per Andalusia amb 76, és a dir practicament la meitat comptant que té més població que no pas Catalunya. La tercera és la Comunitat Valenciana amb 69 i la quarta Madrid amb 51. És a dir, a la comunitat de la capital d’Espanya hi ha una tercera part de casos que a Catalunya. El fet de Barcelona ho deforma tot perquè evidentment Girona, Tarragona i Lleida presenten nivells mitjans i baixos comparats amb Espanya. Per tant, el focus és clar, no es pot parlar d’efecte de la urbanització, de la gran ciutat, perquè ja hem constatat que a Madrid la incidència d’aquest tipus de delictes és d’una tercera part del que es dona a Catalunya.
Amb caràcter general, es pot observar que, d’acord amb les dades del ministeri de l’Interior, la incidència dels delictes sexuals en el període 2014-2020 han seguit una clara tendència ascendent i van arribar a un màxim el juny del 2019. Després, a l’any següent, a causa dels confinaments van registrar una caiguda extraordinària, però no és anecdòtic dir que el seu mínim a finals del primer trimestre no està gaire lluny del mínim de la sèrie que es va produir el desembre del 2014. La comparació ja dona una idea de com anem.
Més tard, l’evolució ha continuat a l’alça. El 2014 es van produir 10.393 delictes d’aquesta mena i el 2019 havien assolit 15.706, és a dir, s’havia registrat un increment del 50%. És una brutalitat. El 2020, confinaments inclosos, el delicte no es va reduir, però es van situar en els 12.769 casos, més dels que s’havien produït el 2017. Per tant, l’efecte rampant a l’alça és una evidència. També ho és el pes dels delictes amb menors, que arriben a situar-se en el 50% del total, amb un agreujant en aquest últim aspecte, la seva taxa de resolució és molt més baixa, de l’ordre del 60%, de la que es dona en les victimitzacions en majors d’edat, en la qual els casos resolts s’acosten al 80%. Aquest és un altre problema.
Estem davant de dos fets que ens haurien d’alertar perquè assenyalen que no anem pel bon camí. Un és que a més mesures contra el masclisme, més agressions sexuals. En qualsevol política pública una situació d’aquesta mena indica clarament que el que s’està fent no funciona. I segurament no funciona perquè és impossible mantenir en paral·lel un discurs oficial en el qual la promiscuïtat sexual des de l’adolescència és ben rebuda i alhora creure que no hi haurà violència sexual.
L’altra qüestió se situa als antípodes. El desinterès extraordinari dels poders públics per afrontar els abusos sexuals en els menors. Literalment tots es concentren per abordar el problema que afecta sobretot a les dones majors d’edat, però ni hi ha legislació ni recursos per fer front a l’altra meitat dels delictes.
Què pot explicar un desequilibri tan radical? Més quan el mateix govern i Parlament situen el focus d’aquesta qüestió, però només en un grup marginal per la incidència de casos, que és el dels abusos sexuals de l’Església, que afecten com a molt al 0,5% del total. Per què continua desatesa de l’acció pública el 99,5% dels abusos infantils? Aquesta és una altra gran qüestió a la qual cal parar atenció.
