Ha passat molt desapercebut, i és la raó per la qual Converses li dediqui atenció, la publicació de les Nacions Unides “Perspectivas de la población mundial” que s’actualitza cada 2 anys. El corresponent a l’any passat es va endarrerir per la pandèmia i ara s’ha fet públic amb motiu del Dia Mundial de la Població (11 de juliol). Aquesta publicació és important perquè explora la situació i la dinàmica de la població mundial i per països.
De la seva anàlisi podem extreure algunes conclusions d’interès.
El 2011 érem 7.000 milions d’habitants i assolirem els 8.000 a finals 2022. Hi ha, per tant, un creixement en termes absoluts, però en termes relatius es produeix un decreixement continuat i ha crescut per sota de l’1%. El 1981 la població va créixer només 0,82%. El 1970 ho feia a un ritme d’1,75 i va assolir el màxim el 1963 amb 2,27%. La corba que registra aquests increments relatius és un pendent clarament decreixent que ja marca el sentit de l’evolució de la població.
Però una cosa és que cada vegada creix menys fins a començar a decréixer i una altra és que aquest decreixement relatiu no signifiqui més habitants en termes absoluts, de manera que el 2086 s’assoliran 10.400 milions de persones al món, si és que no es produeixen catàstrofes que modifiquin aquesta situació. A partir d’aquí s’iniciarà un declivi, primer lent i després més accelerat. En altres termes, la població mundial continuarà creixent si bé a ritmes molt més moderats que al passat i sobretot el que farà serà envellir. Tindrem una població de gent gran i això serà un escenari nou i inèdit al món.
La taxa mundial de fecunditat, que està molt mal repartida, està situada en 2,3 naixements per dona, molt a prop del seu equilibri que és de 2,1. Cal pensar que el 1950 aquest valor era de 5, és a dir la reducció ha estat molt gran. En una sèrie de països desenvolupats, però, la taxa és d’enderroc demogràfic perquè se situa en 1,3 naixements per dona. Són els casos de Corea del Sud, el Japó, Espanya i Itàlia. En aquest fet, el de la taxa de fecunditat, s’observa una clara tendència convergent entre el comportament en el conjunt del món i el dels països d’alts ingressos, que s’ha anat reduint. A l’alçada de 2020 la diferència se situava en una taxa de 2,35 pel món i 1,55 pels països d’alts ingressos. Pel 2060 el món ja s’haurà situat per sota la taxa de reemplaçament, 2,6, i les societats més desenvolupades se situaran en 1,65. I per a finals d’aquest segle es considera que ja pràcticament quasi hauran coincidit perquè els valors se situaran en 1,84 per al món desenvolupat i 1,66 per a la resta de la població. Per tant, reducció clara de naixements i un procés d’envelliment accelerat.
Naturalment, en termes absoluts ja hem dit que la població continuarà augmentant sensiblement, aquests milers de milions de persones que es produiran en països sobretot com l’Índia, la Xina i Àfrica, tindran un impacte sobre la crisi climàtica. Cal pensar que el 2024 la Xina i Índia tindran en conjunt 2.873 milions d’habitants i, per tant, el que faci des del punt de vista ambiental serà molt determinant. A partir d’aquesta data la població xinesa decreix i envelleix ràpidament de manera que pel 2077 la Xina només tindrà 1.000 milions d’habitants. La població que tenia el 1980. No és el cas d’Índia que continuarà pujant en població, haurà superat clarament a la Xina i arribarà al màxim de 1.700 milions el 2064 per iniciar a partir d’aquí un cert descens.
Aquest comportament demogràfic xinès és un dels factors que més amenaça la seva futura hegemonia mundial perquè aquesta en termes econòmics es produirà a partir dels anys 40 d’aquest segle quan s’haurà començat i es precipitarà encara més la crisi demogràfica.
Una dada important que ens aporta l’informe sobre població de Nacions Unides són els morts per covid. S’estima que hi ha hagut 15 milions de morts per excés entre el 2020 i el 2021. 5 milions el primer any i 10 el segon. Aquesta avaluació és coherent amb l’estimació central que va fer The Economist de 17,6 milions i la de l’OMS de 14,9 milions de morts per excés.